Tant a fer, em queda

Cada dia que passa és un malson, cada vegada que penso en les paraules per escriure, les paraules per dir. Tot em turmenta, tot se m'escapa, cada vegada que veig tot el que no he fet, tot el que no he vist i tot el que no he dit entre els meus somnis, penso en la vida que hagués pogut tenir en cada moment que vaig prendre la decisió equivocada, ara me n'adono que no tot era pensar en el millor per la meva vida, sinó que havia de pensar en tot el que envoltava cada moment i cada desig d'aquells que eren al meu costat, ara em trobo en un buit del que no puc escapar, ara miro enrera i trobo tot allò en què he fallat, ara que ja no puc canviar, ara que la resposta a tot allò que passa ja no puc trobar, em turmento pensant que hagués pogut canviar la meva història i la d'aquells que amb mi estaven en el moment en què vaig triar cada tros del meu destí, potser no ho vaig fer tan malament, però crec que les paraules que no vaig saber triar o les emocions que de mi es van apoderar de cada instant de la meva història van ser definitives per crear l'univers del meu voltant que ara tant em turmenta, ara crec que no tot s'ha de guiar pels petits sentiments que t'atrapen en cada segon de la curta vida que ens ha portat fins al final. Potser hauria de fer cas de tantes creences que ens envolten i, que, a poc a poc, semblen desaparèixer, potser hauria d'esperar que existís una altra vida on tot és millor, i potser tornar a nàixer per arreglar tot el que no he pogut en aquesta existència, potser podria treballar els últims moments de goig per deixar algun pensament escrit perquè algú s'adoni de tot allò que jo no he tingut temps de fer i ho pugui fer ell, però me n'adono que el temps s'acaba i la por s'apodera de cada minut que em queda, com més a prop estic del final que mai voldria, més pànic tinc en pensar en el futur que viurà la gent que m'envolta, la gent que estimo, he estimat o sempre he odiat, no vull per ningú el final que he vist marcat en les seves vides, en la nostra societat, em maleeixo per cada cosa que no he fet, m'amarga no saber si algú ho podrà arreglar abans que el cel digui que és massa tard mentre m'atemoreix la presencia de la mort a la meva cambra, m'espera, espera que escrigui les últimes paraules amb una ploma vella de tinta gastada i un full esgrogueït pel temps, potser aquesta serà la meva última carta esperant que les coses canviïn i no quedi cap mal llamp en un temps que jo espero que sigui millor.
Quan ja se m'acaben les paraules tant sols espero que arribi algú que les llegeixi i colpit se li trenq (morí aquí)