declaració d'amor

A vegades hi ha moments en que necessites escriure allò que passa per la teva ment. És fosc i tard, tens son però la teva ment t'obliga a aixecar-te, agafar paper i boli per posar en un full en blanc tot el que penses.
Sents que si no ho fas no dormiràs i el full en blanc va prenent forma fins convertir-se en el teu fidel complice.
Avui és una nit d'aquestes, quan tapada dins del llit, no podia dormir. Pensaments passaven pel meu cap i necessitava posar-los en ordre per poder tancar els ulls i somiar.
És una nit d'aquelles que no pots parar de pensar "què hagués passat si..." però a més, aquesta nit, tan sols podia pensar què hagués passat si hagués fet alguna cosa diferent amb tu.
Em preguntava que hagués passat si la primera nit no t'hagués parat després del primer petò, si s'hagués quedat tan sols en aquella nit ho hagués seguit més endavant. Malauradament és una pregunta sense respota, ningú pot dir-nos què hagués passat, en aquell moment ni jo ho sabia, què volia.
Els pensaments em torturen i apareix en el meu cap una festa on feia molt de fred, un passadís, asseguts a terra i jo amb el cap sobre la teva cama, els teus amics parlant i tu passant els dits pel meu braç, no volia que aquell moment acabés, necessitava continuar sentint el tacte suau dels teus dits acarnonant-me, però vas aixecar-te per anar al labavo i la màgia del moment es va desfer en l'aire.
La nit continuava i sense adonar-me'n jo frisava per què tornessis a abraçar-me, per quedar-me a soles amb tú com la primera vegada i que els nostres llabis tornessin a ser un de sol. Però acabarem altra vegada tots junts, marxan cap a casa i tu una mica distant, fins en el moment d'acompanyar-te al tren no ens vam quedar sols, i aquells últims 10 minuts me'ls vaig passar buscant la manera de retenir-te i fer-te un petò o dir què sentia en aquell moment, tot i que ni jo mateixa ho tenia del tot clar.
Quan entraves per les portes de l'estació, jo, encara no havia trobat com fer-ho, estava una mica desorientada, no sabia que m'estava passant, tan sols que no volia que marxessis del meu costat, si no sentir-te encara més aprop.
Cada vegada que parlem entres una mica més dins del meu cor i la sensació de que no et podia deixar marxar el dia de la festa ha anat prenent forma dins del meu cap, s'ha anat convertin en amor, el que tan sols sentia el meu cor ho ha acabat acceptan el meu cap.
En una tercera festa, just començat l'estiu, encara en època d'examens, concretament un concert, ens vam tornar a veure. Però en prou feines vaig sentir la teva veu, semblaves portar escorta cada vegada que ens podriem haver quedat a soles, tan sols vaig poder llençar-te mirades que semblaves rebutjar, no sé si per timidesa o per por al que pogués passar, com si haguessis intuit el que jo sentia. Aquella nit, tenir-te tan aprop però sentir-te tan lluny em va torturar. No sabia que passava i mai t'ho vaig preguntar. Aquella nit ja et tenia clavat com una espasa al mig del cor i ara em pregunto què hagués passat si t'ho hagués preguntat, si ja llavors hagués hagut de treure'm aquella espasa i avui ja no estaria així.
El temps passava i jo no veia quan tornaria a abraçar-te encara que fos com a amiga, cada vegada que parlavem et veia més lluny de mi i jo et volia més aprop.
Per fi arribà la 4a festa. Dissimulant em vaig passar tota la tarda buscan-te entre la gent, esperant que quan arribés la nit, en algun moment, ens quedessim a soles, entre la multitut trobessim un racó amagat de les mirades curioses.
Sí, així va ser, el vam trobar, però no totes les històries son com les pel·licules americanes i, allí, dalt del cotxe, a soles, no vaig ser capaç de dir-te res més que tonteries, els meus llabis no eren capaços d'expresar el que realment el meu cor volia. Malauradament aquella va ser la única oportunitat de la nit, al cap de poc marxaves cap a casa i jo em quedava allí maleint-me per no haver sabut aprofitar l'oportunitat que m'havies donat. Ara em pregunto que hagués passat si, dalt del cotxe, m'hagués atrevit a dir t'estimo o fa fer-te un petó, si les meves mans tremoloses t'haguessin agafat per donar-me forces o si més no, per sentir la teva escalfor.
Ara potser estas llegint les meves paraules i no saps com agafar-te-les, potser preferiries no haver-les sentit i et costarà tornar a parlar-me com ho has fet fins ara, potser les acceptes afrontant-les i fent-me entendre que no ets la persona adecuada, acceptant aquell café qye fa tant temps que et demano o potser em sorprens, el café amarg és torna en el més dolç i em dones respota a les meves preguntes