Petjades d'ahir

Trescant dins els llocs més foscs i amagats del meu cap,
sovint tancats amb pany i clau,
un dia vaig trobar llambreigs d'infantesa passada.
Aquelles figueres, coll de dama,
bordissots blanques, ulls de perdiu...
que la padrina tenia llogades als voltants del poble
que la va veure néixer i també embolcar amb vestit de santa.
Aquells davantals, fets de roba amb llistes,
manegots fins als colzes,
faldes negres de dol per qualcú fins als turmells,
a la trunyella, que no era manllevada,
llarga, blanca, dues trinxes de tela negra,
al cap vel blanc de drap o cotó,
el cos guarnit de gipó,
capell de palmes, d'ala ampla,
que no et deixaven veure els ulls,
el paner penjat al braç,
el pa dins la taleca que creuava els pits ja pansits,
aigua fresca de la cisterna, que son pare va picar a mà,
per fer més lleugera la calor, dins carabassa,
uns guants, fets de retalls,
sense dits per guardar,
però que estalviaven la picor de la lletrada,
i el gaiato, d'ullastre, desbrossat pel padrí en dies d'hivern,
amb bastó llarg, mànec d'ample ganxo, a la mà
i aquells canyissos plens de figues per assecar,
que amb tanta esma es treien al matí,
quan l'escalfor ja es feia sentir
i en caure el sol els posaven a cobert per mor de la serena.
Quines figues més saboroses, pareixien de mel!