PERET IN MEMORIAM I AMB MOLT AGRAÏMENT.

La meva història amb el Peret és llarga i complexa. A casa dels meus pares si algun debat hi havia en el que participava tothom era el debat musical. D’entrada hi havia tres postures irreconciliables: la del meu pare que era partidari de l’òpera i de la música clàssica i que duia a sobre la frustració de que el meu avi no li hagués deixat estudiar cant, que fou la vocació de tota la seva vida. La meva, que era la que seguia la Nova Cançó i que poc a poc va anar fent ponts amb les arrels d’aquesta a través de la Chanson francesa ( Brel, Brassens i Moustaki, sobre tot) i la protest song ( Joan Baez, Bob Dylan, Jonhy Cash etc...).

I ma mare. A ma mare li agrada la música popular de la seva època: això vol les sardanes (la Maria de les Trenes era la que li agradava més), la zarzuela i la música popular espanyola més o menys aflamencada tipus Manolo Escobar, Peret, etc...

Els debats eren cruels i normalment a qui li tocava el rebre era a ma mare. El meu pare partia d’una suposada superioritat musical i jo partia d’una certa superioritat intel.lectual. Ma mare partia del ritme i l’alegria. Quan el meu pare posava el Pavarotti ho feia amb el tocadiscos a la màxima potència perquè deia que només així es podien copsar tots els matisos de la gran veu de l’italià. I ma mare deia, que d’acord, que O Sole Mio era una cançó preciosa – ho és, és clar – però que no calia cridar tant.

Pel que fa a mi, ma mare em veia un xicot estrany. Jo cada vegada m’anava entussiasmant més amb Raimon. I ma mare em deia, aquest xicot pot venir d’un silenci, però, fill meu, no veus que és una llauna? Vols dir que hi ha alguna noia a qui li agradin aquestes coses?

Tot va anar seguint així fins que vaig veure actuar en viu a Peret a la Festa Major de Tremp amb els meus cosins Víctor i Maria Rosa. No cal dir que hi anava amb tots els prejudicis en contra. No podia dir que no hi volia anar perquè no tocava, però si hagués estat a casa meva no hi hagués anat. Després va passar el que havia de passar: aquell no volia fer caure l’estaca, ni venia d’un silenci però era profundament alegre i em va agradar molt. Seguidament es va presentar el meu jo més idiota per recordar-me que allò no em podia agradar de cap manera, que jo tenia uns principis musicals i morals totalment diferents. Aquesta vegada aquest jo imbècil va quedar totalment derrotat i vaig començar a comprar-li discos de Peret a ma mare.

Anys a venir, quan es va quedar vídua, es va instal.lar a casa. I vam reprendre la batalla musical que teníem a casa no sé quants enrere. Ella i jo continuàvem en els nostres tretze. Jo havia ampliat els meus gustos musicals als gustos del meu pare i la música clàssica i l’òpera ja formaven part del meu menú musical. I ella va portar a casa meva la música popular. I entre Al vent, Ma solitude o la sisena de Beethoven ella posava el Borriquito como tu o Ese toro enamorado de la luna o Maria de la O o La Mare o La Maria de les trenes. I mentre jo li continuava fent grans discursos de correcció musical les meves filles es feien un tip de ballar amb la música de la iaia – iaia que els hi va ensenyar el Virolai i l’Emigrant – i s’avorrien com una ostra amb totes les músiques del pare.

Ma mare es va morir i Peret va romandre a les prestatgeries. Hi havia el Mig Amic d’acord. No podia negar que les seves cançons m’agradaven i em posaven de bon humor, però jo no era d’eixe món.

En aquestes va venir el Concert de la Llibertat. I hi va cantar Peret. Collons! Però tu no deies que el Peret era franquista, tiu? I no només hi va cantar: va construir la versió més impressionant, profunda i emocionant que mai no he sentit de “L’emigrant”. Mare meva. Les altres versions que jo conec del poema de Mossèn Cinto són de pa sucat amb oli comparades amb la versió de Peret.

Ara Peret estava per la consulta catalana i estava preparant, a les acaballes de la vida, el seu primer disc en català. Ma mare estaria molt contenta sempre que el disc estigui plena de rumbes catalanes i no d’una altra cosa, l’Emigrant a part.

Em consolo pensant que ma mare – que sempre deia que Peret era el seu cantant favorit perquè el trobava molt simpàtic i molt alegre i guapo – i Peret s’han retrobat. Estic segur que allà on siguin, ma mare li està dient: va, el Borriquitu comú tu i que el Peret li toca. I la bullanga que hi ha al més enllà es considerable.

Moltes gràcies i perdó als dos.