BREVIARI D'UN EX DEIXAT DE LA MÀ DE LA SEVA DONA. CLAUDINE.

CLAUDINE.- Era suïssa, de Nasters, pellroja i amb els ulls blaus, cabell curt i cara pigada. A casa seva parlaven alemany – es deia Bruchte, que en alemany vol dir entrepà, o sia Clàudia Entrepà – però Klotilide no li agradava i Claudine ho trobava molt femení. Era alta, parlava amb veu calmosa i deia que volia estudiar medicina perquè volia ajudar la gent. Venia a semblar una fada amb pigues.

Em vaig enamorar d’ella perquè l’anava a trobar als jardins de Padwoorth College – on els dos fèiem veure que estudiàvem anglés – i ella no em refusava. Fins i tot parlàvem anglès, es clar, perquè amb el seu alemany i el seu francès i el meu català i el meu castellà no n’hi havia una altra.

Em vaig enamorar perquè em treia a ballar quan veia que no ballava i es va obsessionar amb ensenyar-me’n. Fet i fet, 35 anys després d’haver-la conegut, encara segueixo els seus passos.

Després va resultar que tot va ser molt efímer i dolorós perquè cadascú va tornar a casa seva. Durant un cert temps jo li escrivia cartes inflamades d’amor que si més no també devien servir per a que practiquèssim l’anglès. Ella em contestava plena de seny, com solen ser les dones, que allò nostre havia estat bé però que la continuació era impossible perquè vivíem massa lluny i ens separaven masses coses. Jo encabia versos de Hölderlin i de Heine i de Novalis com si fossin meus i suposo que ella se’n devia adonar i li deuria fer gràcia més que no pas fer-la enfadar. Es clar que a mi m’haguès agradat que m’haguès contestat fent passar per seus versos d’Auziàs Marc o Salvat Papaseit, però suposo que això ja era esperar massa.

Ara és un record molt bonic. Quan canto el “Qui sap on para?” de “Paraules d’amor” de’n Serrat, sempre penso en la Claudine. Que se’n deu haver fet de la Claudine? Qui sap on para?