EL FISCAL AL SERVEI DE LA MONARQUIA.

Un relat de: Tomàs-Maria Porta i Calsina
EL FISCAL AL SERVEI DE LA MONARQUIA

No cal ser un jurista per adonar-te que a l’estat espanyol no hi ha divisió de poders. Que el poder executiu domina els altres tres poders i, de passada, la gran majoria dels mitjans de comunicació. La gran pega d’aquest poder sistèmic i gairebé absolut és que encara hi hagi algun altre mitjà de comunicació que no pensi igual – però que sol ser igualment partidista però d’un altre partit – i, sobre tot, la gran democratització informativa que ha suposat internet. Els partits tradicionals no saben què fer davant el poder progressiu de la xarxa.

En aquest context, que passin coses tan espectacular com que un fiscal demani gairebé 20 anys de presó pel duc Undangarín i ni un mes per la seva senyora altesa, probablement s’entendria en un reialme feudal o semi-feudal, però en la societat d’internet fa que la ciutadania se’n faci creus de com funcionen les coses. Fet i fet, no calia que la Cristina es gastés els seus dinerons amb en Miquel Roca, pater constitucionis hispaniae, perquè amb el fiscal en tenia prou i de sobre per defensar-se.

Per aquest trist advocat la situació es curiosa i emprenyadora. Ell que se les ha d’haver dia sí i dia també amb els fiscals que van del pal del in dubio contra reo, resulta que en aquest cas no, ves per on, en aquest cas el fiscal s’ha tornat advocat defensor i ha fet servir el in dubio pro reo que és el que ens toca a nosaltres, quan exercim la defensa.

Suposo que a ningú se li escapa que la Cristina és la germana espavilada del rei i suposo que tampoc a ningú se li escapa que si la Cristina no fos altesa el fiscal li demanaria el mateix que al seu senyor duc. Tampoc se li deu escapar a ningú que en Felip rex és el cap del poder judicial i que els fiscals estan a les ordres del ministre de justícia (d’això a Espanya en diuen divisió de poders).
Tot plegat és tant esperpèntic i fastigós que no sé que fot la gent mirant-s’ho tant tranquil•la. I no és només el tema de la princepeta altesa, que és un tema de justícia informal gravíssima, és un tema de les martingales que ha fet la casa reial de les Espanyes amb els governs d’aquí i d’allà per embutxacar-se no sé quants diners en moments en que les clases populars rebien hòsties per totes bandes i la classe mitjana agonitzava cada vegada de forma més desesperada.

Jo entenc que els privilegiats vulguin ampliar els seus privilegis, entenc que els poderosos vulguin ser més poderosos, entenc que els rics vulguin ser cada vegada més rics; però que la resta dels ciutadans tinguin cada vegada més retallats els seus drets, tinguin cada vegada menys poder i esdevinguin cada vegada més pobres i només rondinin una miqueta de debò que no ho entenc.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer