Cercador
Passar comptes
Un relat de: Jaume Boadella Vergés- Compartir:
Mentre pelava patates, la Marta rumiava què podia preparar per celebrar el proper aniversari de l’avi. En feia 92, Déu n’hi do, pensà. A la Marta, com a tantes dones, li agradaven les trobades familiars, veure’ls tots bé, somrients, feliços... i no li recaven esforços per acomplir aquests objectius. És clar que l’avi o, més ben dit, el seu pare, era absent a tota manifestació. Ell vivia en el seu món amb la seva inseparable Olivetti Lexicon. L’avi havia anat desconnectant-se progressivament d’aquest món; un dia per la pèrdua gairebé total de l’oïda; un altre, era el torn de la vista, i la parla ja feia anys que era un xiulet. Com a antic funcionari de Correus, secció Telègrafs, sempre li havia agradat la comunicació escrita. Ara, però, jeia, jeia permanent al llit privat de moviment de mig cos avall.
Cada matí, quan la Marta ja havia acomiadat el seu marit i s’havia endreçat ella mateixa, s’ocupava de l’avi. La higiene corporal, incorporar-lo per a esmorzar..., en fi totes aquestes tasques que pacientment tantes dones fan amorosament. Un cop esmorzat, li plantificava una tauleta de llit al damunt de les cuixes i, al damunt de tot, la Lexicon 80. L’avi començava a teclejar lentament.
La Marta i el seu marit havien fet intents de substituir la màquina d’escriure per un ordinador, però havia estat inútil i desconcertant per a l’avi, ja que s’alterava fins a l’extrem que la sang li pujava al cap. La Marta tenia la teoria que el clic-clac de les tecles el calmava i el mantenia actiu. Això, però, tenia un greu inconvenient: la incomunicació; no hi havia qui interpretés el que escrivia. Les raons eren diverses. Per començar, ja feia anys que no trobaven recanvi per a la cinta entintada; la cinta era una veta esfilagarsada i seca, que restava immòbil al rodet esquerra de la màquina. La Marta havia superat aquest petit inconvenient muntant fulls, original i còpia, intercalant paper de carbó. Amb els anys, però, el text de la còpia carbó havia esdevingut críptic; l’avi amb la seva demència i manca de visió no se’n recordava de la posició de les tecles. Encara més, la palanca de canvi de línia només s’accionava de tant en tant i el text sortia trinxat.
La Marta no desesperava; cada matí li canviava els fulls amb l’esperança d’una millora que els permetés dir-se almenys “Bon dia”. Un cop endreçat l’avi, li feia un petó i quatre carícies i es posava a fer les feines de la casa, com ara, a la cuina rumiant el dinar d’aniversari, acompanyada de la monotonia dels clics i clacs de les tecles. Una interrupció d’aquesta cadència l’alertava. Esperava uns minuts abans d’anar-hi, ja que era habitual que fiqués el dit anular entre la lletra essa i la de, o el dit petit entre la lletra ela i la pe. La tornada a la normalitat seguia en breus instants quan l’avi aconseguia retirar-ne els dits atrapats. L’avi era sord de paraula, però no de sorollets estridents, com ara els tocs dels quarts del rellotge del menjador, que l’estimulaven i acceleraven, talment com si fos un marcapassos, i tot tornava a la normalitat.
Aquell matí l’espera del tecleig s’allargava massa; la Marta s’ensumava alguna cosa, ni quarts ni hores havien fet efecte. Segur que l’havia atabalat l’esbojarrat del Martí, el veí llicenciat de la Marina, i ara de permís, que havia estat copejant el vidre de la finestra del celobert. Quina barra la del Martí emulant el sorollets de l’avi! Quina manca de respecte i poca paciència per a la gent gran si, fins i tot l’avi s’aturava quan en Martí tocava, en senyal de respecte. Quan el trobés per l’escala li cantaria les quaranta. S’eixugà les mans al davantal disposada a atendre l’avi, quan trucaren a la porta. Era en Martí, que eufòric esclatava:
– Ho he aconseguit!
– És clar, has aconseguit emprenyar-nos a tots! –va replicar la Marta.
– No,no..., entendre’l.
– A qui?
– Al seu pare, dona! Ell es comunica en Morse, encara que amb interrupcions i errades...
– Què dius...? –digué la Marta, i afegí tot seguit i amb veu tremolosa:
– I... de què... heu parlat?
– De futbol, és clar! Preguntava si en Reixach havia fet algun gol al Madrid...
La Marta ja no se l’escoltava, corria desesperada pel passadís mentre en Martí li explicava tots els detalls. Recordava que els vells tenen més facilitat per les coses del seu passat remot que del present. I si aquell antic empleat de Correus, secció Telègrafs, havia intentat explicar-se aquells anys? L’estat d’ànim de la Marta era com de comiat definitiu, ara o mai, parla o calla, perdona o carrega amb el pes per sempre.
El vell estava abocat damunt la màquina. El seu respir ventava els filets de la cinta d’escriure que, fent-li pessigolles al coll, el mantenien en vida. La Marta començà a repicar amb l’anell el marc metàl•lic del llit amb el seu Morse improvisat, amb l’esperança que el pare l’entendria, mentre cridava sanglotant:
– Pare, et perdono per allò..., perdona’m pel tracte quan et vaig menystenir, t’estimo, pare!...
En Martí, més pràctic que la Marta, copejà el dors de la mà esquerra transcrivint el missatge. El vell va reaccionar i començà a tornar el missatge pausadament, al palmell del Martí, com si toqués a morts:
– Gràciex..., jo tambestimu..., sempre mas estimt qan em besaves icarícies valn més que1000 parales..., l’avi expirava...
Cada cop que en Martí tornava de permís, copejava els vidres del celobert. La Marta li dedicava el seu millor somrís, que només és possible quan has passat comptes i has fet net, i li preparava un pastís de poma que tant li agradava. D’aquella experiència en Martí també n’estava d’agraït, ja que havia après, que els deutes i els greuges, millor pagar-los com més aviat millor i en aquest món i no l’altre, i dels greuges, per si les mosques, convé ser generós i afegir-hi la torna.
Cada matí, quan la Marta ja havia acomiadat el seu marit i s’havia endreçat ella mateixa, s’ocupava de l’avi. La higiene corporal, incorporar-lo per a esmorzar..., en fi totes aquestes tasques que pacientment tantes dones fan amorosament. Un cop esmorzat, li plantificava una tauleta de llit al damunt de les cuixes i, al damunt de tot, la Lexicon 80. L’avi començava a teclejar lentament.
La Marta i el seu marit havien fet intents de substituir la màquina d’escriure per un ordinador, però havia estat inútil i desconcertant per a l’avi, ja que s’alterava fins a l’extrem que la sang li pujava al cap. La Marta tenia la teoria que el clic-clac de les tecles el calmava i el mantenia actiu. Això, però, tenia un greu inconvenient: la incomunicació; no hi havia qui interpretés el que escrivia. Les raons eren diverses. Per començar, ja feia anys que no trobaven recanvi per a la cinta entintada; la cinta era una veta esfilagarsada i seca, que restava immòbil al rodet esquerra de la màquina. La Marta havia superat aquest petit inconvenient muntant fulls, original i còpia, intercalant paper de carbó. Amb els anys, però, el text de la còpia carbó havia esdevingut críptic; l’avi amb la seva demència i manca de visió no se’n recordava de la posició de les tecles. Encara més, la palanca de canvi de línia només s’accionava de tant en tant i el text sortia trinxat.
La Marta no desesperava; cada matí li canviava els fulls amb l’esperança d’una millora que els permetés dir-se almenys “Bon dia”. Un cop endreçat l’avi, li feia un petó i quatre carícies i es posava a fer les feines de la casa, com ara, a la cuina rumiant el dinar d’aniversari, acompanyada de la monotonia dels clics i clacs de les tecles. Una interrupció d’aquesta cadència l’alertava. Esperava uns minuts abans d’anar-hi, ja que era habitual que fiqués el dit anular entre la lletra essa i la de, o el dit petit entre la lletra ela i la pe. La tornada a la normalitat seguia en breus instants quan l’avi aconseguia retirar-ne els dits atrapats. L’avi era sord de paraula, però no de sorollets estridents, com ara els tocs dels quarts del rellotge del menjador, que l’estimulaven i acceleraven, talment com si fos un marcapassos, i tot tornava a la normalitat.
Aquell matí l’espera del tecleig s’allargava massa; la Marta s’ensumava alguna cosa, ni quarts ni hores havien fet efecte. Segur que l’havia atabalat l’esbojarrat del Martí, el veí llicenciat de la Marina, i ara de permís, que havia estat copejant el vidre de la finestra del celobert. Quina barra la del Martí emulant el sorollets de l’avi! Quina manca de respecte i poca paciència per a la gent gran si, fins i tot l’avi s’aturava quan en Martí tocava, en senyal de respecte. Quan el trobés per l’escala li cantaria les quaranta. S’eixugà les mans al davantal disposada a atendre l’avi, quan trucaren a la porta. Era en Martí, que eufòric esclatava:
– Ho he aconseguit!
– És clar, has aconseguit emprenyar-nos a tots! –va replicar la Marta.
– No,no..., entendre’l.
– A qui?
– Al seu pare, dona! Ell es comunica en Morse, encara que amb interrupcions i errades...
– Què dius...? –digué la Marta, i afegí tot seguit i amb veu tremolosa:
– I... de què... heu parlat?
– De futbol, és clar! Preguntava si en Reixach havia fet algun gol al Madrid...
La Marta ja no se l’escoltava, corria desesperada pel passadís mentre en Martí li explicava tots els detalls. Recordava que els vells tenen més facilitat per les coses del seu passat remot que del present. I si aquell antic empleat de Correus, secció Telègrafs, havia intentat explicar-se aquells anys? L’estat d’ànim de la Marta era com de comiat definitiu, ara o mai, parla o calla, perdona o carrega amb el pes per sempre.
El vell estava abocat damunt la màquina. El seu respir ventava els filets de la cinta d’escriure que, fent-li pessigolles al coll, el mantenien en vida. La Marta començà a repicar amb l’anell el marc metàl•lic del llit amb el seu Morse improvisat, amb l’esperança que el pare l’entendria, mentre cridava sanglotant:
– Pare, et perdono per allò..., perdona’m pel tracte quan et vaig menystenir, t’estimo, pare!...
En Martí, més pràctic que la Marta, copejà el dors de la mà esquerra transcrivint el missatge. El vell va reaccionar i començà a tornar el missatge pausadament, al palmell del Martí, com si toqués a morts:
– Gràciex..., jo tambestimu..., sempre mas estimt qan em besaves icarícies valn més que1000 parales..., l’avi expirava...
Cada cop que en Martí tornava de permís, copejava els vidres del celobert. La Marta li dedicava el seu millor somrís, que només és possible quan has passat comptes i has fet net, i li preparava un pastís de poma que tant li agradava. D’aquella experiència en Martí també n’estava d’agraït, ja que havia après, que els deutes i els greuges, millor pagar-los com més aviat millor i en aquest món i no l’altre, i dels greuges, per si les mosques, convé ser generós i afegir-hi la torna.