Carles Torrat, inventor.

En Carles era inventor per vocació, professió i d’aparences. Si el veiéssiu pel carrer, no trigaríeu ni un instant a endevinar-ne l’ofici; descuidat en el vestir, distret i absent del món quotidià, amb una llibreta sempre a punt per a les seves ocurrències... Bé, us l’imagineu?

La seva dona, la Josepa, anava sempre de corcoll a fi que sortís de casa ben polit, pentinat, la camisa cordada, la bragueta tancada... i sempre atenta i vigilant als llocs públics, ja que en Carles solia fer-ne una de grossa; distretament al restaurant s’enduia la jaqueta de l’altre o es menjava els guarniments florals de la taula amb la certesa que eren l’amanida... Bé, crec que ja en teniu el perfil de persona.

En Carles treballava a la fàbrica com a cap de nous projectes. Ja havia enllestit el nou disseny de cadira anomenada CMP, acrònim de Cadira de Moviments Previsibles. Es tractava d’una cadira que s’anticipava als moviments de l’usuari gràcies a un complicat mecanisme de molles, corrons i palanques; la cadira es movia segons la voluntat de l’ocupant, només calia una petita manifestació del seu desig. Així, si l’ocupant feia una petita insinuació de girar cap a l’esquerra, la cadira hi girava automàticament. Igualment si volia obrir un calaix de la taula, la cadira baixava de nivell i, al menor gest de cansament, la cadira optava per la posició reclinada... Era un gran invent al qual esperava un destí gloriós, especialment en el món del funcionariat públic, on s’esperava incrementar el rendiment del treballador en un cinquanta per cent.

Arribat el dia de la presentació pública a la Fira de Hannover, amb presència d’autoritats i periodistes, el director de la companyia, després d’un breu parlament, no es va poder estar de fer-ne la demostració personalment. Es va asseure a la cadira i va prémer el botó “ENGEGAR”.

Mai es va saber què va passar. Els tècnics no es posaren d’acord; uns deien que per manca d’oli en una de les rodes, altres, amb més encert, apuntaven a una mala interpretació, per part de la cadira, del tic de la cara del senyor director. Fos com fos, el director va començar a girar com una baldufa, com si fos el centrifugat d’una rentadora, fins que va sortir disparat cap a la paperera.

Afortunadament el director no es va fer mal; la paperera plena de mocadors de paper i pells de plàtans va esmorteir el cop, com si fos un casc de moto. Hem de reconèixer que a les fotos de la premsa no va sortir gens afavorit, però el càstig fou excessiu; va desterrar en Carles a perpetuïtat al soterrani de l’empresa a classificar papers; i encara més, en Carles tenia una ordre d’allunyament de la seva persona, no s’hi podia apropar ni fer-se visible, ja que temia que, si coincidien a l’ascensor, aquest es desplomaria i la seva mort seria certa o, si coincidien als lavabos, moriria ofegat per l’aigua, només que obrís una aixeta.

Creureu que en Carles es va sentir desafortunat?, res més lluny de la veritat, i és que els savis ja estan avesats a aquestes mundanes incomprensions. Ben al contrari, amb aquest petit contratemps va descobrir quin seria l’invent de la seva vida que, com tantes troballes, són fruit de la casualitat. La descoberta era senzilla en la seva concepció, no en el seu disseny. Consistia en una nova màquina; però, a diferència de la Cadira dels Moviments Previsibles, que transformà el director en un ser rancorós i poruc de manera permanent, la nova màquina transmutaria l’ànim i esperit de qualsevol persona en direcció contrària: dels seus aspectes negatius la màquina en faria un pom de flors i virtuts, ja que les lleis físiques són només una burda manifestació de les lleis universals que regeixen el nostre ànim i esperit. Només calia actuar físicament en el ser humà perquè regenerés tot el seu interior. La màquina es diria MEP, de l’acrònim: Màquina per a l’Excel•lència Personal.

Les aplicacions previsibles de la MEP eren infinites: un delinqüent és convertiria en una bona persona en unes quantes sessions de màquina, com si fossin sessions de rajos UVA. El desencisat de la vida recuperaria la fe en l’ésser humà; el descoratjat sortiria eufòric; el trist recuperaria l’alegria; els marits se’n recordarien dels aniversaris; l’indolent seria participatiu; l’egoista, el primer a compartir... Només calia posar-se a treballar al garatge de casa d’on, cada vespre i caps de setmana, no sortia fins que la Josepa pronunciava les paraules màgiques: o la MEP o jo.

– Per què no experimentes amb gats i gossos? –recomanava la Josepa, temorosa que en Carles no s’enrampés amb tants fils elèctrics o es pessigués els dits en uns dels nombrosos engranatges.

– Impossible, no val per als animals! –responia en Carles.

Cada dia arribaven nous elements al garatge de casa; elements musicals, tubs d’aigua..., ja que la música i l’aigua són determinants a l’hora de produir canvis a l’estat d’ànim de les persones. De tant en tant, en Carles deia a la Josepa mentre sopaven:

– Noia, avui no posis la rentadora de plats i apaga els llums, que necessito tota l’energia disponible.

I a les fosques la Josepa percebia, si no es fonien els ploms de casa o els del barri, unes notes desafinades i una tremolor i humitat a les parets: la MEP funcionava. Quan en Carles es retirava a dormir, la Josepa ullava el rostre d’en Carles, si estava blanc com la cera, la cosa no anava bé; i, si la vermellor li tornava a la cara, la cosa prometia. Passaven els dies, els mesos, els anys..., i en Carles no se’n sortia, la seva salut se’n ressentia i preocupava la Josepa. Un dia la Josepa li proposà:

– Au Carles!, deixa-ho una estona, anem a escampar la boira al passeig marítim.

En Carles no s’hi va poder resistir, ho necessitava. Aquella caminada li va fer bé, aquella brisa marina li va aclarir les idees. La salabror de l’aire era més dolça que la mel per al seu esperit, la cadència de les onades el tonificaven, les gavines amb el seu vol li aixecaven la moral..., llavors va fer la veritable descoberta de la seva vida i exclamà com un boig: Josepa, la MEP ja està inventada!

– Què dius? – digué, sobtada, la Josepa.

- Sí, dona, és la natura. Que no ho veus? És la natura, que ens retorna els ànims, la que ens fa veure la nostra mesquinesa, la que ens obre l’infinit amb la contemplació dels estels, la que humilia al poderós davant de la mort, la que ens ensenya que tothom té un lloc, la que ens obliga a compartir davant la dissort de la seva força i, fixa’t si és intel•ligent, que és imperfecta, a fi que nosaltres aprenguem..., que no ho veus!? La MEP és tot l’univers, que tot ho recicla, no hi ha res mesquí!

Des d’aquell dia la Josepa va recuperar el marit. La MEP d’en Carles va caure en l’oblit, o potser no... Un dia, mentre sopaven amb un marxant d’art, se’ls va ocórrer mostrar-li la MEP. El marxant va quedar enlluernat amb aquell enorme embalum de peces, fils elèctrics, canonades, mobles... De seguida va proposar-los que, si com a invent no valia per a res, com a obra d’art tindria una gran sortida. Efectivament, va encolomar tot aquell enrenou a l’Ajuntament de Barcelona a bon preu.

Si voleu contemplar aquest enginy, ho podeu fer a Barcelona, al passeig Picasso al costat de la Ciutadella, on hi ha la part hidràulica amb els seus tubs d’aigua dins un contenidor de vidre. La part mecànica i elèctrica, per raons normatives i de seguretat, les tenen en un magatzem, on, segons tinc entès, les reciclen per a les festes de Nadal per fer llum pedalant.

I ja veieu, res és inútil, res és mesquí –repetia en Carles dels versos d’en Joan Papasseit– i a la verge més jove li vindrà llet al pit!