Una descoberta essencial: el quôniam

Un relat de: Jaume Boadella Vergés
En Pere Refí tenia un currículum de nassos: doctor en teologia per la universitat pontifícia de Sant Celoni, doctor en filosofia per la de Calatrava, doctor en ciències fluïdes per la universitat de Reus, màster en alquímia per la Pompeu Fabra... En fi no vull seguir, només dir-vos que en Pere Refí a diferència d’altres savis dels que ja us he parlat, cercava les veritats essencials més que les utilitats pràctiques, com els invents d’en Carles Torrat, o les solucions socials, com les d’en John Garritt.
Portat per aquest esperit transcendent, s’havia qüestionat quina era l’essència del quòniam, ja que tothom en parla però ningú en sap res. Ja podeu cercar diccionaris i llibres especialitzats, no hi ha ni rastre que ens informi de la naturalesa del quòniam, només una referència evasiva del seu ús, ja que quan volem referir-nos a una persona que és un talòs o curt de gambals diem: ets un tros de quòniam. Però, què és el quòniam?, vet aquí la gran qüestió.
Resoldre aquest enigma és d’unes conseqüències impensables, ja que és possible que algunes persones estiguin en contacte permanent amb aquesta matèria, ja sigui ingerint-la, respirant-la, tocant-la, o pensant-la, la qual cosa les transformarà ineludiblement en un tros d’ase, o si voleu en tros de quòniam. És per tant feina inexcusable per als investigadors, i a la vista de l’augment de la imbecil•litat en aquest món, trobar l’arrel del problema i esbrinar l’essència d’aquesta matèria a fi de poder-nos vacunar si cal, o d’evitar si es pot, o netejar de les nostres ments si és el cas.
Segur que molts de vosaltres no us n’havíeu ni adonat d’aquest perill. Afortunadament Déu Nostre Senyor ens ha proveït de savis, com en Pere Refí, que amb la seva ment analítica, precisió mil•limètrica i d’una tenacitat ferrenya són cridats a fer una aportació a la humanitat com la que en el seu moment va ser la penicil•lina. Només li caldrà aplicar el mètode analític en els costums, menjars, ambients..., que freqüentin les persones universalment reconegudes i considerades com a trossos de quòniams. L’element comú que prenen, usen o respiren tots aquests trossos d’ase, segur que serà de quòniam.
Els primers anàlisi començà per la dieta dels candidats. Només calia proveir-se d’unes quantes revistes del cor, on expliquen fil per randa què fan i què mengen aquestes adorables criatures. En Pere Refí confeccionà una llarga llista de sucs i batuts de tota mena, croquetes de carn que no porten carn, de fruites amb gust a sardina, dietes per aprimar-se..., totes les menges foren analitzades cercant aquest tan desitjat ADN del quòniam sense cap resultat evident. Seguidament en Pere Refí cercà resultats en aquells elements que estan més en contacte amb el cos humà, com són els productes higiènics i de bellesa. Sabons, cremes, locions, perfums, elixirs..., no us podeu imaginar la quantitat de productes que omplen les prestatgeries dels candidats a trossos de quòniams. Tenen un producte per a cada granet o barb de la cara, per a cada modalitat de desodorant, pel mal d’ull, o per fer rendir d’amor amb una flaire pròpia per espantar mosquits. El quòniam seguia sense aparèixer.
Ara en Pere Refí enfocà les recerques en els hàbits, ambients o circumstàncies que freqüentaven els sospitosos de ser, no trossos, sinó quòniams sencers. Tots els llocs on es practicava el culte al cos foren rastrejats sense excepció; des dels salons de banys de xocolata fins els de body-building. Les mostres d’aire d’aquest llocs, un cop passaren per l’analitzador de gasos, no senyalaven cap indici de la estupidesa humana. En Pere Refí estava a punt de rendir-se.
Se li va ocórrer adreçar-se al seu avi, pagès de generacions, coneixedor de la terra i dels seus elements, home de silencis i poques paraules, de mans aspres i pell clivellada pel sol i la pluja, i sobretot d’ànima íntegra, de parla confiada i d’arrels profundes. En Pere el veié en un raconet del seu hort, amb el bri de menta als llavis, caminant carregós pel pes dels anys i ajudat per la inseparable mangala. Ell havia de saber què era el quòniam. El saludà afectuosament i li abocà sense cap espera els seus neguits.
– Avi, estic desesperat. Per més que cerco no descobreixo què és el quòniam...
L’avi se’l mirà amb tendresa. Per a ell en Pere era encara en Peronet. Els ulls s’humitejaven amb els records de quan en Peronet cercava refugi entre les seves cames, aferrant-se als pantalons mil vegades apedaçats per l’àvia, mentre amb la seva manassa li embolcallava el caparró per protegir-lo de cops i esgarrinxades.
– Peronet, el quòniam no el trobaràs pel que és, sinó pel què no és. No el descobriràs pel que fa, sinó pel que no fa...
– Avi, no t’entenc..., –replicà en Pere.
– Peronet, les coses importants a la vida no es veuen ni es pesen. Només saps que hi eren quan es perden, o saps que hi són quan pressents un destorb... Cerca el quòniam allà on no hi és; on hi ha amistat sincera, fidelitat a la paraula, alegria per la vida, darrere la feina ben feta..., llavors coneixeràs què és el quòniam, ja que allí no hi serà.
En Pere s’abraçà a l’avi com si fos aquella olivera mil•lenària del seu hort. Acotà el cap damunt del pit de l’avi. Els batecs feixucs del seu cor li deien: aquí no hi ha un bri de quòniam.






Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer