Cercador
La solució global
Un relat de: Jaume Boadella Vergés- Compartir:
(Nota prèvia: No recomanem la lectura del text als polítics de curta volada)
Aquesta història us pot sorprendre per inversemblant; però, si l’emmarqueu en els darrers anys setanta, quan es va posar de moda la teoria de congelar persones, difuntes, per refer-les en un futur proper, veureu que a John Garritt no li faltava un bull, sinó que tenia gran part de raó.
Però anem a pams, primer presentem el personatge. John Garrit era fill d’un combatent que, com tants altres estrangers, havia anat a lluitar a favor de la República Espanyola. Un cop a Anglaterra, va acollir un amic seu, combatent com ell, i la seva família, que fugien de les repressions. Eren de la Plana de Vic. Amb els anys, en John Garrit es va casar amb la filla petita, la Maria Torrilma.
Bé, ja tenim una conjunció com n’hi ha poques; l’atreviment anglès amb el seny de la Plana, els fruits no trigarien a arribar. En John havia tingut moltes teories que la Maria s’encarregava de polir amb el seu realisme. Però les teories necessiten trobar un element desencadenant per poder exclamar: Èureka!, i que reïxin , com la Trinca amb el bidet i la Pompadour. El cas d’en John va ser una granota, és la lithobates sylvaticus, que quan vénen mal dades es refreda fins a congelar-se, com un glaçó, fins que les condicions milloren; llavors, sense necessitat d’un microones, s’estova i revifa fresca com una rosa.
En John havia trobat la clau per reduir els problemes d’aquest món a la meitat. Calia que la meitat de la humanitat és congelés mentre l’altra meitat treballava i gaudia de la vida, fins que arribés el seu torn al congelador. El procés no començaria quan l’ésser humà estigués sec com un bacallà; no, no..., començaria en els estadis de la vida quan està fresc com un lluç acabat de pescar. Les previsions de vida s’estimaven en un mínim de 400 anys, ja que el fred conserva, dels quals 170 serien de gaudi, entre esplai i treball. Estava segur que amb pocs anys la ciència tindria el coneixement necessari per a aquest projecte genial. Però calia que els fabricants de neveres s’anessin preparant a fer congeladors, per a la immensa gernació de persones, i desvetllar les consciències, d’això se’n cuidaria ell.
Cada diumenge en John es dirigia al Hyde Park Corner, un indret dins el parc de Londres, on tothom pot dir la seva. Els entusiastes s’incrementaven diumenge a diumenge quan escoltaven la infinitat d’avantatges que els esperava: Mireu, els deia, la contaminació de la Terra es reduirà a la meitat; el soroll també; els funcionaris també; les carreteres aniran mig buides; hi haurà aliments per a tothom; habitatge per a tothom, ja que n’hi haurà de buits; hi haurà feina per a tothom, ja que hi haurà nous oficis orientats al congelat de persones; la delinqüència serà nul•la, ja que, tenint menjar, treball i casa, no n’hi haurà motius..., i cada diumenge n’afegia de nous.
La Maria se l’escoltava sota un roure del parc, mentre feina punt de llana per als jerseis dels néts, no fos que patissin fred. Sabia, per les seves arrels de pagès, que quan l’home s’allunya dels preceptes de la natura, no sol acabar bé. De tant en tant, quan en John s’engrescava amb les seves pròpies argumentacions, la Maria alçava la mirada al cel i exclamava; Ai.., Senyor Déu meu! I continuava fent punt de mitja. Al vespre li deia sàviament: Però, estimat John, no veus que tothom voldrà congelar el seu contrari, el seu soci, i en alguns casos la sogra o la dona...? En John, lluny de desanimar-se, cercava una solució que incorporava al proper discurs: Mireu, deia, els torns s’establiran per rigorós ordre de sorteig, a fi d’evitar injustícies. Només s’acceptaran incorporacions voluntàries, per motius personals..., i seguia amb els avantatges del procés; que si aniria bé per al cutis, per a la reducció del pit..., mentre la Maria, a distància, pronunciava: Ai.., Senyor Déu meu!, tot sacsejant el cap.
Al vespre la Maria hi tornava: Però, estimat John, no veus que els que estan a fora, del congelador s’entén, s’aprofitaran dels altres, dels de dins, i posaran tots els interessos al seu favor; cases, propietats…? En John no hi havia pensat en això; es va posar a rumiar tota la setmana i va trobar la solució; adaptaria la figura jurídica del marmessor a la nova situació, aquest vetllaria pels interessos, mentre l’interessat estigués garratibat de fred. Les seves teories ja començaven a tenir adeptes entre els polítics i fabricants. Aquests polítics de curta volada ja volien incorporar-les als seus programes electorals. Els fabricants ja tenien tota mena de prototipus de les cabines de congelat, en deien de criogènia. N’hi havia per a una, dues, tres… persones; per a dones i per a homes; per a no fumadors; amb els colors del Barça; per a gais i lesbianes...
La Maria va entendre que calia aturar tot aquest desori. Com a filla de pagès, coneixia tots els secrets de la terra, només cal plantar una petita llavor i esperar. La terra i la ment humana són molt semblants, deia, només cal sembrar un petit pensament i esperar. Un dia li va dir:
– John, estimat, quan arribi l’hora és la meva voluntat congelar-me, sempre que tu estiguis actiu, així podrem cuidar els néts alternativament...
– És clar, és clar..., estimada, ho trobo molt raonable.
La llavor estava plantada, només calia esperar i que fes xup-xup a la ment d’en John. Passaren els dies i en John percebia que quelcom no quadrava a la seva teoria. A la fi va esclatar:
– Estimada, la teva proposta no és possible; no te n’adones que podem estar 400 anys sense veure’ns?, qui m’aconsellarà, com ens estimarem...?
– Estimat, has d’entendre que no tot seran avantatges, això mateix et passarà amb els amics.
– Què els passa als amics...?
– Que quan vulguis gaudir de la seva presència i conversa estaran a la gelera. Pensa que els de la Plana de Vic hi entenem molt amb el fred. Et pot passar el mateix amb el teu metge...; el paleta pot trigar una mica més a venir, ja que n’hi haurà pocs...; i si el món té un problema important?, què farem si qui té la solució està embalbit de fred? Que no hi havies pensat, estimat...?
No, no hi havia pensat. I, per més que hi pensés, no trobava, ni volia trobar, la solució. Com podia estar-se del somriure de la dependenta del pa, quan li deia: Bon dia, Sr. John, què desitja?, si ja no hi era; o de la mirada càlida dels infants del carrer, si s’havien de tornar gèlides a la força. Cap pèrdua compensa els avantatges, preferia conviure amb els problemes, o trobar-hi una altra solució, ja que s’adonà que tot ser humà és indispensable. D’aquí va sortir la seva famosa sentència, que figura a tots els llibres de sociologia: Per reduir els problemes de la humanitat a la meitat, no podem prescindir de l’altra meitat, sinó doblar la col•laboració.
Necessitava, però, l’element desencadenant d’aquest procés, com abans va ser la granota. Es tancava a l’estudi hores i hores, amb la seguretat que l’exemple el trobaria altre cop a la naturalesa. Només el destorbaven els fabricants de les neveres, que preguntaven insistentment què en farien de tots els projectes de congeladors. La resposta era sempre la mateixa: Convertiu-los en saunes, que tenen molt de futur! Ell, però, seguia treballant, mentre la Maria feia punt de mitja, que és més fresqueta, al seu costat. Finalment un dia ressonà a tota l’escala de veïns: Èureka! Havia trobat la solució.
Llàstima que la Maria morís tan sobtadament. No sabem si pel cobriment de cor en assabentar-se de la solució o perquè li havia arribat l’hora. El cas és que en John ja no va fer res de bo, la plorà desconsoladament i no trigà en seguir-la sense donar detalls de la seva troballa. Descansen al cementiri de Brookwood de Londres. Si alguna vegada hi aneu, reseu-los un parenostre, se’l mereixen. La llosa d’en John té inscrita la seva famosa sentència. Al seu costat jeu la seva estimada Maria. La llosa de la Maria Torrilma té un epitafi més modest, i en català: Que Déu us agafi confessats.
Crec que la Maria, amb la seva advertència, sí va arribar a conèixer la genial solució que tan de bé hagués reportat per a la Humanitat.
Aquesta història us pot sorprendre per inversemblant; però, si l’emmarqueu en els darrers anys setanta, quan es va posar de moda la teoria de congelar persones, difuntes, per refer-les en un futur proper, veureu que a John Garritt no li faltava un bull, sinó que tenia gran part de raó.
Però anem a pams, primer presentem el personatge. John Garrit era fill d’un combatent que, com tants altres estrangers, havia anat a lluitar a favor de la República Espanyola. Un cop a Anglaterra, va acollir un amic seu, combatent com ell, i la seva família, que fugien de les repressions. Eren de la Plana de Vic. Amb els anys, en John Garrit es va casar amb la filla petita, la Maria Torrilma.
Bé, ja tenim una conjunció com n’hi ha poques; l’atreviment anglès amb el seny de la Plana, els fruits no trigarien a arribar. En John havia tingut moltes teories que la Maria s’encarregava de polir amb el seu realisme. Però les teories necessiten trobar un element desencadenant per poder exclamar: Èureka!, i que reïxin , com la Trinca amb el bidet i la Pompadour. El cas d’en John va ser una granota, és la lithobates sylvaticus, que quan vénen mal dades es refreda fins a congelar-se, com un glaçó, fins que les condicions milloren; llavors, sense necessitat d’un microones, s’estova i revifa fresca com una rosa.
En John havia trobat la clau per reduir els problemes d’aquest món a la meitat. Calia que la meitat de la humanitat és congelés mentre l’altra meitat treballava i gaudia de la vida, fins que arribés el seu torn al congelador. El procés no començaria quan l’ésser humà estigués sec com un bacallà; no, no..., començaria en els estadis de la vida quan està fresc com un lluç acabat de pescar. Les previsions de vida s’estimaven en un mínim de 400 anys, ja que el fred conserva, dels quals 170 serien de gaudi, entre esplai i treball. Estava segur que amb pocs anys la ciència tindria el coneixement necessari per a aquest projecte genial. Però calia que els fabricants de neveres s’anessin preparant a fer congeladors, per a la immensa gernació de persones, i desvetllar les consciències, d’això se’n cuidaria ell.
Cada diumenge en John es dirigia al Hyde Park Corner, un indret dins el parc de Londres, on tothom pot dir la seva. Els entusiastes s’incrementaven diumenge a diumenge quan escoltaven la infinitat d’avantatges que els esperava: Mireu, els deia, la contaminació de la Terra es reduirà a la meitat; el soroll també; els funcionaris també; les carreteres aniran mig buides; hi haurà aliments per a tothom; habitatge per a tothom, ja que n’hi haurà de buits; hi haurà feina per a tothom, ja que hi haurà nous oficis orientats al congelat de persones; la delinqüència serà nul•la, ja que, tenint menjar, treball i casa, no n’hi haurà motius..., i cada diumenge n’afegia de nous.
La Maria se l’escoltava sota un roure del parc, mentre feina punt de llana per als jerseis dels néts, no fos que patissin fred. Sabia, per les seves arrels de pagès, que quan l’home s’allunya dels preceptes de la natura, no sol acabar bé. De tant en tant, quan en John s’engrescava amb les seves pròpies argumentacions, la Maria alçava la mirada al cel i exclamava; Ai.., Senyor Déu meu! I continuava fent punt de mitja. Al vespre li deia sàviament: Però, estimat John, no veus que tothom voldrà congelar el seu contrari, el seu soci, i en alguns casos la sogra o la dona...? En John, lluny de desanimar-se, cercava una solució que incorporava al proper discurs: Mireu, deia, els torns s’establiran per rigorós ordre de sorteig, a fi d’evitar injustícies. Només s’acceptaran incorporacions voluntàries, per motius personals..., i seguia amb els avantatges del procés; que si aniria bé per al cutis, per a la reducció del pit..., mentre la Maria, a distància, pronunciava: Ai.., Senyor Déu meu!, tot sacsejant el cap.
Al vespre la Maria hi tornava: Però, estimat John, no veus que els que estan a fora, del congelador s’entén, s’aprofitaran dels altres, dels de dins, i posaran tots els interessos al seu favor; cases, propietats…? En John no hi havia pensat en això; es va posar a rumiar tota la setmana i va trobar la solució; adaptaria la figura jurídica del marmessor a la nova situació, aquest vetllaria pels interessos, mentre l’interessat estigués garratibat de fred. Les seves teories ja començaven a tenir adeptes entre els polítics i fabricants. Aquests polítics de curta volada ja volien incorporar-les als seus programes electorals. Els fabricants ja tenien tota mena de prototipus de les cabines de congelat, en deien de criogènia. N’hi havia per a una, dues, tres… persones; per a dones i per a homes; per a no fumadors; amb els colors del Barça; per a gais i lesbianes...
La Maria va entendre que calia aturar tot aquest desori. Com a filla de pagès, coneixia tots els secrets de la terra, només cal plantar una petita llavor i esperar. La terra i la ment humana són molt semblants, deia, només cal sembrar un petit pensament i esperar. Un dia li va dir:
– John, estimat, quan arribi l’hora és la meva voluntat congelar-me, sempre que tu estiguis actiu, així podrem cuidar els néts alternativament...
– És clar, és clar..., estimada, ho trobo molt raonable.
La llavor estava plantada, només calia esperar i que fes xup-xup a la ment d’en John. Passaren els dies i en John percebia que quelcom no quadrava a la seva teoria. A la fi va esclatar:
– Estimada, la teva proposta no és possible; no te n’adones que podem estar 400 anys sense veure’ns?, qui m’aconsellarà, com ens estimarem...?
– Estimat, has d’entendre que no tot seran avantatges, això mateix et passarà amb els amics.
– Què els passa als amics...?
– Que quan vulguis gaudir de la seva presència i conversa estaran a la gelera. Pensa que els de la Plana de Vic hi entenem molt amb el fred. Et pot passar el mateix amb el teu metge...; el paleta pot trigar una mica més a venir, ja que n’hi haurà pocs...; i si el món té un problema important?, què farem si qui té la solució està embalbit de fred? Que no hi havies pensat, estimat...?
No, no hi havia pensat. I, per més que hi pensés, no trobava, ni volia trobar, la solució. Com podia estar-se del somriure de la dependenta del pa, quan li deia: Bon dia, Sr. John, què desitja?, si ja no hi era; o de la mirada càlida dels infants del carrer, si s’havien de tornar gèlides a la força. Cap pèrdua compensa els avantatges, preferia conviure amb els problemes, o trobar-hi una altra solució, ja que s’adonà que tot ser humà és indispensable. D’aquí va sortir la seva famosa sentència, que figura a tots els llibres de sociologia: Per reduir els problemes de la humanitat a la meitat, no podem prescindir de l’altra meitat, sinó doblar la col•laboració.
Necessitava, però, l’element desencadenant d’aquest procés, com abans va ser la granota. Es tancava a l’estudi hores i hores, amb la seguretat que l’exemple el trobaria altre cop a la naturalesa. Només el destorbaven els fabricants de les neveres, que preguntaven insistentment què en farien de tots els projectes de congeladors. La resposta era sempre la mateixa: Convertiu-los en saunes, que tenen molt de futur! Ell, però, seguia treballant, mentre la Maria feia punt de mitja, que és més fresqueta, al seu costat. Finalment un dia ressonà a tota l’escala de veïns: Èureka! Havia trobat la solució.
Llàstima que la Maria morís tan sobtadament. No sabem si pel cobriment de cor en assabentar-se de la solució o perquè li havia arribat l’hora. El cas és que en John ja no va fer res de bo, la plorà desconsoladament i no trigà en seguir-la sense donar detalls de la seva troballa. Descansen al cementiri de Brookwood de Londres. Si alguna vegada hi aneu, reseu-los un parenostre, se’l mereixen. La llosa d’en John té inscrita la seva famosa sentència. Al seu costat jeu la seva estimada Maria. La llosa de la Maria Torrilma té un epitafi més modest, i en català: Que Déu us agafi confessats.
Crec que la Maria, amb la seva advertència, sí va arribar a conèixer la genial solució que tan de bé hagués reportat per a la Humanitat.