L'entrevista

La trobada no era casual sinó fruit dels avantatges d’Internet. En Martí, en Carles i jo ens retrobàvem a la Barceloneta, després de prop de 50 anys. On ara s’alça un edifici de cinc plantes, prop del mercat, abans hi havia aquells pisos anomenats de quarts de casa. Res ens era familiar. Poques vegades havíem tornat al barri, i només per separat, com si aquell lloc fos maleït, i no el lloc estimat de la nostra infantesa.
De seguida ens vam reconèixer; la disfressa dels anys no emmascarava el gest, la mirada, l’expressió de la cara, el fons de l’ànima..., que havíem compartit els primers anys de la vida. Potser en el cas d’en Carles, que per malaltia i la quimioteràpia semblava més castigat, trigàrem un breu instant més. Ens vàrem abraçar al bell mig del carrer, no ens perdonàvem el distanciament d’aquests anys. Emmudits per aquell moment solemne, contemplàvem el lloc preferit de les nostres trobades, avui reconvertit en locutori, però abans portal de la nostra escala. En aquell pedrís d’entrada jèiem com a espectadors, a primera fila, del teatre de la vida, sense sospitar que en pocs anys prendríem el relleu com a actors. Vestits amb samarreta imperi a l’estiu i compartint bufanda a l’hivern, tots tres juntets vèiem el pas dels dies, dels homes, els renecs dels carreters, les escridassades de les dones, les relliscades dels vells.
No hi havia secrets entre nosaltres. Compartíem baldufes, el berenar de pa amb vi i sucre, els cromos i les indiscrecions... Les tendències professionals ja es manifestaven amb claredat; en Martí desmuntant rellotges, que la seva mare cercava desesperadament, avui és enginyer de la NASA; en Carles amb la seva llibreteta, avui és un reconegut periodista i conferenciant; i jo, recollint ferralla, he acabat com a viatjant de ferreteria. El cas d’en Carles era paradigmàtic, feia preguntes a tort i a dret, que, sense saber escriure, ja anotava a la llibreta amb uns caràcters cuneïformes. Recordo quan passava el senyor Gerard, l’escombriaire, ens alçàvem tots tres, ja que estàvem preocupats per la salut d’en Negrito, el seu cavall prim com un secall. Com de costum en Carles li adreçava: Senyor Gerard, què ha dinat avui en Negrito? Cada dia en Gerard responia amb un menú diferent: Avui..., li he donat lioneses de nata..., i marxava seguit del seu reguitzell de mosques, mentre el Negrito sacsejava el cap de costat, que hores d’ara interpretem com : No us el creieu pas, que passo gana!
– Què se n’ha fet de la llibreta? –preguntà en Martí.
– Encara la tinc –respongué en Carles
– Què dius? –tant jo com en Martí responguérem estranyats.
Aquesta llibreta era especial. És la llibreta on anotava les preguntes més essencials de la seva vida que, com a futur periodista, pensava adreçar al personatge més important del moment. En Carles s’estranyava que arribés a ser el primer a entrevistar-lo, ja que tothom en parlava, tothom sabia què pensava..., però mai ningú l’havia vist. Així que la llibreta l’encapçalava amb el títol de: Entrevista a Déu Pare i Omnipotent. Les primeres preguntes eren pròpies de la infantesa: Quants anys tenia?; si s’havia casat; si ho havia fet per l’Església... En seguien d’altres més pròpies de la instrucció del catecisme; allò d’obrir el Mar Roig per la meitat, no ho acabava d’entendre; com s’ho feia el seu Fill per retornar la vida?, ja que feia poc que se li havia mort el gos i estava molt trist. Amb els anys, el qüestionari anava prenent substància filosòfica, segurament per posar a prova l’interlocutor: Tenia solució això del mal en el món?; la vida al Cel, no seria una mica avorrida tal com la venien explicant? De totes les preguntes de la llibreta n’érem fidels coneixedors, fins que la vida ens va separar. En Carles, ens va explicar que el gruix de les preguntes s’incrementava amb cada etapa de la vida; a l’adolescència, per les noies; al treball, pels enganys que rebia; pels fills, per l’alegria i pel patiment que comporten...
– I encara conserves el vestit i l’equip fotogràfic per a la gran ocasió? –preguntà en Martí
¬– No, això era una bajanada.
En Carles havia previst el seu millor vestit per al dia assenyalat, càmera i rodets fotogràfics. Havia previst un flaix i unes ulleres de sol, ja que no sabia si hi hauria manca de llum o una lluentor de nassos. Però amb els anys tot li quedava petit; que si les sabates de xarol; que si curt i estret el vestit; que si caducaven de data els rodets. En fi, va seguir amb la seva llibreta, però no amb els detalls, amb la confiança que Déu se’n faria càrrec si no anava mudat.
– Ja veus, després de cinquanta anys Déu t’ha fet el salt! –afirmà en Martí.
– Oh, no. Les respostes sempre m’han arribat puntualment. És clar, arribaven quan tenia capacitat per entendre-les, si no de què serviria? De vegades era el raonament que responia, de vegades la sensibilitat, de vegades el sentit comú..., però sempre quedava prou satisfet. La llibreta s’aprimava de preguntes segons l’època; altres moments, pel dolor de la pèrdua i la soledat, l’engreixaven de valent. La majoria d’aquestes encara estan incontestades.
– Veus, tu fent-te preguntes estàs al mateix lloc que nosaltres sense fer-ne? –digué en Martí.
– Segurament, però no amb la mort, que suposa la indiferència, i sí amb les vivències, que afermen l’esperança. Amics:
(ara començava aquell estil poètic que Carles feia servir a les conferències quan s’emocionava):
A la llibreta he vist el pas dels meus dies,
el temps s’emportava el que no valia.
Com quan infants, vèiem les escombraries,
que retirava en Gerard quan calia.
...
He viscut dies assolellats, de pluja i tempesta,
de mar calma i també revoltada.
Però amb mi sempre restava la festa,
dels amics, els records i l’estimada.
Havíem arribat al Pla de Palau. Ens abraçàrem entranyablement, tots tres sabíem que era la darrera vegada. En Carles aviat tindria una altra mena de cita; ell prengué el carrer de l’Espaseria, nosaltres cap a la Ciutadella. Al trencar per la plaça de les Olles, veiérem la papereria on d’infants compràvem. Sense parlar-ne, en Martí i jo vam entrar-hi i tots dos a l’uníson requeríem:
– Una llibreta, sisplau!