35 segons

Un relat de: Jaume Boadella Vergés
A l’Ibrahim li agradava molt fer el mandra cada matí. Les escridassades de la mare convidant-lo a llevar-se, encara endolcien més el seu son. Com li agradava sentir la veu de la mare, els seus sacsejos, que, com les carícies, encara el bressolaven més i el convidaven a arraulir-se i embolicar-se amb la flassada apedaçada. Aquella flassada tenia història; l’havia teixit l’àvia i tenia la virtut de ser com una esponja per a les olors; guardava dins de cada plec l’olor de tots a qui havia abraçat amb la seva escalfor. Així mai dormia desemparat; mai tenia por quan es quedava tot sol a la haima; encara que fos negra nit, l’acompanyaven les olors de totes les generacions que l’havien precedit i, amb aquelles olors, els seus records; l’olor de l’avi, ara mort, quan li explicava contes del desert, l’olor del pare, ara mort, quan l’instruïa sobre els camins i altres secrets del desert; l’olor del germà gran l’Alí, ara mort, quan jugaven a pilota; l’olor del germà mitjà, en Mustafà, ara presoner en terra llunyana, quan muntaven juntets el ruquet, cap a mercat... Mai n’estava de sol.

Va fer una ullada el seu rellotge altre cop. Que exagerada és la gent!, va pensar, només s’havia adormit 35 segons, no n’hi havia per a tant, ho recuperaria corrent cap a l’escola. A més, córrer li agradava molt i li era convenient; era el davanter centre de l’escola, i córrer li servia d’entrenament. Aquell matí, però, era especial; l’esperava la competició final del campionat i el premi consistia en un bidonet d’oli d’oliva per a cada jugador. Ell estava disposat a deixar-hi la pell, el bidonet seria per a la mare, la Fàtima, que no sabia com preparar els pastissos de la fi del Ramadà sense oli. Certament, estava determinat a deixar-hi la pell per a la mare.

Ara, no només la mare cridava, sinó també en Hassan, el veí i company del pare. Li van venir aquells records de quan sortien junts a caçar la llebre del desert, com li agradava d’acompanyar-los, malgrat els entrebancs i romanços de la mare; que si era perillós, que si es podia perdre..., encara que fos un marrec de set anys, ell era un home, caram!, i res més li feia tanta il·lusió, com dir a la mare: Mira què t’he portat per dinar! Per què l’espavilaven tant aquell matí, si només s’havia adormit 35 segons.

Es va portar la mà dreta a la cara per refregar-se els ulls, amb la mà esquerra no podia, la tenia adormida encara, o baldada de l’entrenament d’ahir. Realment la mare tenia raó quan li deia que es rentés la cara abans d’anar a dormir, tot el rostre el tenia polsegós de sorra, encara tenia terra a les orelles i els cabells de l’ensopegada que havia tingut amb en Joseph, quan li va dir no sé què de la seva germana. Però realment avui estava baldat. El cos no li responia, però calia decidir-se a llevar-se, si no faria tard.

Aquell matí era important, tothom n’esperava molt d’ell, tenia la responsabilitat de fer gols. Fins l’Adil havia vingut a buscar-lo per fer junts el camí cap a l’escola, sentia la seva veu, però el veia esvaït per les lleganyes o per la sorra que portava als ulls. No acabava d’entendre’l què deia, només repetia el seu nom un i altre cop. Com una llambregada li va venir el propòsit del dia abans, volia recollir unes flors blavoses, ocultes entre les pedres del camí, les portaria per a la mare junt amb el bidó d’oli, ja que era el seu aniversari. Calia afanyar-se i sobretot calia que ningú el veiés travessar el filferrat del camí per plegar les flors, estava prohibit.

Ara era la Míriam qui tenia el davant. La Míriam li abocà una galleda d’aigua pel damunt. No s’esperava aquella reacció de la seva germana, abocar-li l’aigua tan preada i tan escassa, si només s’havia adormit 35 segons!; sempre havia pensat que les dones eren exagerades, però allò era massa, només sentia els seus xiscles que semblaven plors, només per 35 segons!, què passaria si s’hagués adormit una hora? Tornà a mirar el rellotge, el vidre estava trencat i les busques no hi eren, que estrany pensà l’Ibrahim, la darrera vegada que vaig consultar-lo només anava endarrerit 35 segons del camí de l’escola.

– Jo ja li he dit que no travessés el filferrat! –digué l’Adil tot plorant.
– Porteu draps per contenir la sang! –digué en Hassan, mentre premia més i més el torniquet de la cama.
– Ja desperta, ja ha obert els ulls! –cridà desconsolada la Fàtima, mentre amb les mans s’amagava la cara.
– Emboliqueu la cama amb draps nets, potser els metges podran cosir-la –digué en Hassan.
– Jo li he dit que no ho fes, que no recollís les flors, però ell tossut, ha dit que serien per a la mare, i de sobte ha esclatat una bomba de dins del terra –afegí desconsolat en Joseph.

– Deixeu de cridar!, deixeu-me llevar!, només m’he adormit 35 segons i he de guanyar un bidó d’oli per a la mare! –exhalar l’Ibrahim, mentre veia la mà del pare com li aclucava els ulls i escoltava la seva veu: –Apa, Ibrahim, lleva’t que avui caçarem la llebre del desert quan sigui fosc.

Era de nit i no se n’havia adonat, però..., quina nit més estelada!

Comentaris

  • Sense paraules[Ofensiu]
    Vittoria | 24-01-2011 | Valoració: 10

    Aquest és definitivament un dels millors relats que he llegit en aquesta pàgina. Sé que aixó pot tenir poc significat ja que porto molt poc temps aquí, però de totes maneres no ho dic per dir.