Paraules? Només pols

Diàlegs desfets entre el cafè, intercanvis de paraules que no passaran a la història. Ignorància, hipocresia, intranscendència. Per què obrir la boca si no hi ha res a dir, per que voler ser escoltat si el que es vol dir no canviarà el món.
Paraules fugaces, que ja mai més tornaran. Altres que es claven, altre que perduren, aquelles que fan mal, i aquelles que marquen per sempre.
Poca gent és capaç d'intercanviar frases de forma intel·ligent, poques persones destacaran per les síl·labes sortides dels seus llavis.
És llavors quan un "t'estimo" no té sentit, quan és pronunciat enmig de una oració plena de mots massa repetitius i avorrits.

I si sabés com parlar et diria tot el que sento, si sabés com fer-ho et narraria el que mil vegades li he explicat al buit. No fingiria quan em preguntessis "que et passa", seria capaç de recitar-te fil per randa tot el que havia escrit en aquells incontables fulls, la por deixaria de bloquejar la ment, tot fluiria sol, el nus de la gola es desfaria lentament i evitaria aquell "res" tant fràgil, que només em fa mal, que només em tanca la porta del món, que em fa sentir insignificant.

Fins que no aprengui a parlar, siusplau, llegeix-me els ulls.