Òrfa da mara

Un relat de: estel

No puc escriure, les llàgrimes dil.laten el meu camp de visió i veig com si anés borratxa, em pica el nas perquè les llàgrimes salades el perforen i li fan la guitza per cada racó. Dec tenir una cara que fa por.

Mai vaig creure que tornria a passar, em vas prometre que aquell seria l'últim cop.
Però no has trigat menys de tres dies a tornar-hi, tinc molta por.
Em fa mal tot, el cap, les espatlles i el coll, però res no em fa tant mal com el cor. Aquesta va ser elecció teva, no meva.
Sempre sóc jo qui he de pagar els teus errors i frustacions, potser quan em vas parir et pensaves que seria un petit tu, però t'equivoques, això és la meva vida, no la teva.

No vull segui el teu camí, no vull tornar a ensopagar amb el mur de rocs.

Lúnic que vull és ser feliç, tot el que m'ofereixes és l'antifelicitat.

Ningú et va dir que tenir una filla seria fàcil, t'he mal acostumat, i ara que tinc veu, ara que em queixo, ara que et dic el que vull i espero, ara que em miro al mirall i ploro... és ara quan necessito una mare de veritat. No vull que em peguis més ni que passis tant de mi, no sóc un objecte, jo també tinc un petit cor.

Em vas separar de forma massa violenta d'un dels meus herois, i ara ha arribat la venjança, jo no volia, però ha passat. T'he deixa't d'estimar.

Comentaris

  • Si és biogràfic...[Ofensiu]
    servia | 24-10-2005

    Hagués pogut escriure una cosa com aquesta quan era una adolescent. L'única sort per a mi és que no era la meva mare de debò que havia mort quan jo era molt petita, sinó la dona amb qui mon pare, es va casar un any més tard però que jo la prenia com a mare.
    Hagués hagut d'escriure un text com el teu, plantar-li pels morros i revelar-me, però no ho vaig fer. Per covardia, o conveniència vaig adoptar una política esquizofrènica: tenir una personalitat a casa i una altra a fora. O potser va ser la política intel·ligent, en definitiva interpretar un paper correcte però distant era fàcil i m'evitava conflictes. Llevat que jo també hagués necessitat tenir algú que em fes de mare.
    Però tenia els mateixos sentiments, no sé exactament quina edat tens. Aquest és un text adult, potser d'un adult encara no contaminat per la frustració majoritària que domina la nostra societat.
    No puc saber fins quin punt és biogràfic, si sols una mica o del tot, però sí que aquests són sentiments viscuts.
    Les veus assenyades d'aquella època em deien que quan fos gran ho veuria tot d'una altra manera. Es van equivocar del tot, crec que ho veig igual que quan tenia setze anys.
    A qui ha servit l'experiència és a la meva filla que ara té 18 anys. Clar que l'hem renyat tant el meu marit com jo, clar que l'hem castigat alguna vegada, clar que hem perdut els nervis i ens hem posat a xisclar. Una vegada a l'any? Segurament menys i amb sentiment de culpa per part meva. Si hi ha algun conflicte probablement és tanta culpa dels pares com dels fills.
    És cert el que dius, ser pare o mare no és fàcil, però el pitjor és que veus tants altres pares i mares que no en tenen ni idea, i no hi pots intervenir, en tot cas pots donar algun consell com els que dono a la meva filla:
    -Recorda sempre que la teva vida és teva, exigeix-te molt, però no et deixis trepitjar ni una mica.
    -Pensa que la vida fa molts tombs, si un problema sembla irresoluble, espera i segurament ho deixarà de ser.
    -Tens el dret a equivocar-te però la obligació d'aprendre dels teus errors.

    Sara E. R. Viader

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: