Temps de revoltes (a tu, Lluís)

Un relat de: estel

Fugint de l'abstracció de la paraula i fent-ne l'anàlisi d'aquesta, un es pot trobar fins al cert punt que solidaritat, integració i igualtat tenen carència de significat a hores d'ara en un pla general. Aprenent amb certa autonomia a actuar segons el que es pensa, en lloc de pensar com s'actua, cada ésser siga humà o no, va fent les seves petites revolucions, ja sigui vencent la por a la foscor com guanyant nobels... anem a parar a la maduració, i aquí és on comencen els problemes, sempre hi ha qui agafa embranzida i salta quatre milles de la utòpica realitat. I aquí és on es veu l'ineptitud d'alguns individus en ser empàtics, a participar i caminar pas a pas cap algun objectiu a nivell social.

Sempre s'ha cregut que el més fàcil era culpar la societat, aquells tercers, el pare de la iaia de l'amiga... perquè, desmentin teories i fulls dictats; som incapaços de culpar-nos realment a naltros mateixos, és dur. Calcular el joc és qüestió de paciència i perseverança i tra la la... però sempre s'acaba per cagar-la, parlant clar.

I efectivament, si personalment ens costa seguir a Darwin, quan el conjunt societat ho intenta, el resultat no és que sigui per aplaudir-ne. Aprofundint més, parlant de societat ja anem a mirar les classes, les religions, les polítiques... i anem posant etiquetes per tot no fos cas que algu se'n quedés al marge. I clar, amb tanta etiqueta i alguna ‘typpexjada', ens arriben notícies d'infants seroposotius perquè un peix gros va violar sa mare, d'exiliats de guerra perduts pel pacífic o de joves torturats a comissaria i jutjats il.legalment per falsos tribunals, com un arxivador amb un cas per cada un de nosaltres.

Teòricament el rumb el controla el poble, la majoria de nosaltres, però a la pràctica el timó l'acaben per agafar els quatre galls xerrameques de sempre... i aquest ‘tantsemenfotisme' general ja comença a cansar. Ah però clar, si un s'organitza i es mou passa a ser un radical, amb desig de cambiar quelcom que no sempre ho sap ni un mateix, i a la que ja en són una colla, un moviment, llavors surten noves etiquetes, ara ja modernitzant-nos, seran de colors, perquè es vegi que som antiracistes.

La certesa és que hi ha un problema, bé més d'un, i hi ha qui n'oferiex solucions, qui se'n queixa i l'omniscient personatge que obre els ulls (o que els hi fan obrir, a les coses pel seu nom... ), copsar el sentit dels fets i situar-lo al seu temps i espai no és una feina fàcil, ni compartida per els esmentats ‘tantsemenfotistes' que després es queixen de tot i més, sense oferir alternatives.

En plena consciència de les ofensives racistes, sempre hi ha qui es rebel.la i qui opta per la submissió a l'agressor, obtenint resultats paral.lels. N'és un clar exemple la famosa tanca electrificada de Melilla, que destrueix un poble i el seu entorn, aquells que aconsegueixen travessar l'abismal precipici, es troben que uns ‘companys' els esperen amb porres i pistoles, tranquils, ells no disparen mai. Si algun benaurat fins i tot aconsegueix veure el carrer, considerant-lo un gran afortunat, es trobarà amb somriures i insults, no es pot demanar gaire d'un país així... el destí pot cambiar molt si es decideix passar sota control de l'enemic, saps que et pot liquidar allà mateix, el que els serà més fàcil, com que et podrà reenviar com un paquet de correus (ostres mira, com els famosos papers retinguts per la brigada espanyolista a Salamanca...), allò que en diuen vida o mort, un deu triar a la vida i l'altre a la mort, si es coneix la famosa frase de Més val morir dempeus que viure agenollat... personalment també m'he sentit assetjada per ofensives d'allà l'oest, i puc cridar ben alt que tant m'és, aixi que suposo que patir els efectes del racisme, xenofòbia i derivats, quan un s'hi acostuma no deu ser un cas de primera plana de diari...

A veure, s'havia de parlar sobre immigració, igualtat i integració si no recordo malament, de moment s'ha esmentat l'immigració nord-africana, però si mirem cap a l'oest, a un dels bressols de la filosofia com és Grècia, veurem que d'allí també en tenim algú especial, ni més ni menys que la senyoreta reina Sofia, però clar, aquí la llei ja és diferent, ja no se li demanen papers ni escalar tanques ni murs, ni creuers amb fantàstiques pateres ni res de res... és ‘ella'.

Molt bé, per parlar d'igualtat m'endinsaré en el no gaire conegut món del jutjats, tribunals... aquesta és l'història d'un universitari qualsevol, que inconforme amb el que viu es manifestava en contra de la llei antiterrorista, aquesta inventada per uns terroristes de soca-rel, doncs això que s'acosten un parell de prepotents vestits de blau (amb segones, eh..) descarreguen el que no poden fer amb els seus superiors, quan se'n cansen el prenen i cap a comissaria falta gent, allí sota tortura el fan firmar una muntanya de papers autoinculpant-se, paga una suma no gaire accessible per les classes més populars per gaudir de llibertat fins que el jutgin, després ja tot és qüestió del jutge i la mala llet que dugui aquell dia... el llarg procés i els traumes psicològics a que són sotmesos ell i els seus pròxims... llavors tenim el segon cas, el d'un senyor que gràcies a l'art de les paraules, es veu en plena credibilitat d'afirmar que un exèrcit envairà el país veí per mitjans bèl.lics, doncs li canten les quaranta i el deixen en pau... llavors és on ja es pot intuir que quelcom va a la deriva: com es pot condemnar a un jove per expressar-se lliurement i no fer el mateix amb algú nostàlgic d'aquells anys dictatorials ???

També tenim el cas d'aquell que es troba malament i es pren un Gelocatil, pot ser que la seva situació millori, però al mateix temps n'empitjora una vida uns milers de quilòmetres enllà. Empreses com Bayer, utilitzen joves africans com a conillets d'Índies dels seus productes, silenciant vides i assassinats. Nestlé els segueix el peu de la lletra i no es queda curt, Nike i Reebok tenen tots els papers per declarar-se abstemis de justícia, fent créixer l' oligarquia i empobrint aquell qui menys en té de dring dring a la butxaca... Coca-Cola ja té tots els honors per desaparèixer del mapa, però clar, té uns fidels seguidors (a l'hora de beure la conciència és omnipresent) i tantes altres que fan el mateix i ningú se n'adona...

I si per casualitat un dia es mira la tele, es poden observar aberracions al sentit comú, el mateix que surt amb proclames anti-tot-el-que-pugui-i-més, és el que després durà a terme l'antítesi del que abans t'havia venut, llei de supervivència.

Fa no gaire temps va néixer un home que va revolucionar moltes ments, que va cridar la veu de la revolta i que va aconseguir mobilitzar tot un poble, lloables actes i honorífica mort entre bales enemigues... doncs mentre lluitava contra l'enemic i contra ell mateix va deixar anar una frase preciosa, feia així:

‘ Todos lo días la gente se arregla el cabello
¿Por qué no el corazón? '
El Che




Irena Nicolau i Puigmartí

Comentaris

  • Em disculpo pel meu agre desentusiasme[Ofensiu]
    Carles Rebassa | 01-02-2006

    Hola amiga, ja veus com tot d'una vaig agafar-me al cantó que crema i em vaig enfilar contra Llach. La veritat és que no sé com s'ho fa, que té hiponitzada la meitat de la militància independentista de Catalunya. Em reafirmo en els meus comentaris positius i t'envio un petó fort. Salut!

    Carles

  • M'agrada molt tot el que hi dius,[Ofensiu]
    Carles Rebassa | 31-01-2006

    però no m'agrada la dedicatòria. Tots els que no vam viure aquell moment tenim molt difícil de situar-nos sobre el temps. Però et faig saber, i això ho sé en primera, en segona i en tercera persona, que Lluís Llach és un farsant, un botifler disfressat d'insubmís; un connivent disfressat de rebel. Porta tota la seva vida reescrivint-se ell mateix i guanyant diners a partir de la feina que fem els altres. És un caradura, un espanyol (pro ICV quan li convé, pro ERC quan ha de guanyar diners) i acompanyant durant un any d'un dels majors espanyolistes del món: José Carreras. Em sap greu que hi hagi aquesta desconeixença sobre un farsant de la seva mida.

    Les teves idees, però, són intocables. Una abraçada.

    Carles

  • Nous temps[Ofensiu]
    kukisu | 31-01-2006

    I, malgrat tot, encara hi ha persones que treballen cada dia perquè això canviï, d'una manera o una altra. Depèn de tots i sobretot de vosaltres, les noves generacions.
    Un petonet