Orella caiguda del cel

Els hi porto unes fotografies perquè ja tenia por que no em creguessin. Estan fetes de nit i surt tot una mica fosc, però mirin-s'ho, mirin-s'ho bé vostès que hi entenen. Aquesta cosa va aparèixer sota la terra, vés a saber quant de temps hi portava.

Va ser el mes passat: jo duia l'excavadora, estava sol com un mussol aixecant la terra, fa trenta anys que ho faig, i ja m'havien dit els de la constructora que el terreny era flonjo i tot aniria com una seda. Fes la teva com sempre, em van dir: i jo amén, és clar.

Damunt el trasto, anava i venia d'esma pura: a tort i a dret, amunt i avall foradant la terra i apilonant la runa. Un cop t'hi has acostumat ho fas sense pensar-hi. Estàs tan distret que pots barrinar com un babau i somiar totes les truites que vulguis sense que se t'escapi ni una engruna de terra de les dents de la pala.

No ve al cas, però figurin-se que aquella tarda me la vaig passar pensant en el meu fill que ens havia dit que vindria a sopar i encara que vam tenir una alegria forta amb la telefonada jo no podia deixar de pensar que per Nadal farà cinc anys que no ens hi veiem, amb el nano, i fixi's les coses. Barrinant com un babau.

Tant distret com estava, la màquina va fer un fre i el cor un bot. Saben què passa? Que jo estic avesat als catacracs de l'excavadora, perquè si no és un solar és un descampat, sempre acabes topant amb pedra dura, o amb arrels o ciments que no estan a la vista, en fi ara tampoc els vull avorrir que deuen tenir molta feina, el cas és que quan t'hi veus has de parar la màquina i anar a fer un cop d'ull.

Però els ben juro que allò no era ni pedra, ni arrel ni ciment. Havia xocat amb una cosa immensa i tova a la vegada. La trompada elàstica m'havia esverat tant que hauria pogut baixar rodolant de l'excavadora. Primer vaig pensar que li havia aixafat la guitarra a un assassí desenterrant algun mort, però així que m'hi anava atansant se'm dibuixava davant dels ulls un perfil grandiós i arrodonit, i aleshores vaig pensar, pobre de mi que vénen els extraterrestres i em trobaran aquí desacompanyat i m'escanyaran. Jo no me'ls he empassat mai, aquests romanços, ans al contrari, sóc dels qui creuen que totes les llumeneres són estrelles, però vostès s'han d'imaginar que allò no era normal.

Com que no treia l'aigua clara, i amb tota la imprudència que vostès vulguin, vaig tornar a pujar a l'excavadora per esbargir la terra. No era una nau espacial, perquè si no estic errat les fan de metall brillant, i aquell monstre per dir-ho d'alguna manera era carnal i tenia pelleringa. Era una orella gegant. Grossa com un mamut. Mirin, mirin les fotografies que els he portat, que no vull que es pensin que els ensarrono.

Vaig posar el fre de la màquina i vaig tornar a baixar perquè diuen que els miratges de prop s'esvaneixen. Però continuava sent una orella, amb un lòbul descomunal i un forat cargolat que semblava una gruta. Vostès saben que els marejos vénen per les orelles, oi? Doncs veient l'orella gegant em va venir com una escalfor de sang espantada a les temples, i una sordera de mil dimonis i un vertigen, senyors, com si estigués al capdamunt d'un estimball o de la cosa més sagrada.

Les cames em van traïcionar. Vaig caure de pet a dins l'orella immensa. I va ser terrible, senyors agents : després de cargolar-me i cargolar-me pel lòbul em vaig acabar enfonsant en una mena de fanguissar llefiscós. Era tant dur aquell llot que no podia ser fang, però la pudor de podridura tampoc era de ciment armat. Encara no sé com en vaig sortir viu.

Però em feia tanta vergonya a la meva edat estar atrapat dins una orella que, agafant-me de les parets carnoses i d'algunes llagues obertes, vaig aconseguir arrencar-me de tota aquella putrefacció empudegada. I escalant de mala manera, jo que tinc lumbàlgia, vaig sortir de l'orella.

Un cop fora, enfangat encara de cap a peus, vaig córrer cap a la màquina per amagar el fantasma cartilaginós. Ho vaig fer d'esma pura, igual que forado la terra i amuntego la runa cada dia des de fa trenta anys. Continuava barrinant en el meu fill gran, que aquella nit ens va donar un disgust com una casa perquè no es va presentar i ja teníem l'escudella feta i tot.

Tot això no ho he dit ni a la meva senyora, que tant supersticiosa com és hagués posat el crit al cel i ja prou pena teníem. Ja sé que vinc una mica tard, que un mes ja és molt per vostès, però vaig tenir temps de fer aquestes fotografies d'estranquis abans que comencessin a construir-hi a sobre.

Vostès creuen que és l'orella de Déu? A mi em fa l'efecte que sí, perquè estava ben taponada. Si tenen feina torno un altre dia.