Olor de santedat

Un relat de: Lluís Pagès
- Aturi’s!
El tallant tremola a l’aire abans de picar contra el tac de fusta. Però no ha tocat el cap del lluç, que una veueta interior li diu al peixater que n’hauria hagut d’escapçar un altre.
- Com hem quedat? Rodanxes o supremes? Millor al forn? La recepta francesa ho deixa ben clar i el meu forn alemany escalfa a la dècima de grau centígrad, però… i si el deixem sencer?
Ja hi tornem a ser. Una altra tiquis-miquis amb ínfules aristocràtiques, insuportable d’atendre de tantes exigències ridícules, una cagadubtes amb aires de marquesa d’allò més pobra d’esperit. Les identifica de seguida: a una indumentària de luxe impecable, amb mocador de coll, cinturó, bossa i sabates de conjunt, s’hi suma un discurs que s’escolta a ell mateix i el qual, a la vegada, és recitat prou alt a fi de què tots els qui l’envolten s’assabentin de l’excel•lència de la seva comanda.
El que branda el ganivet respira fondo abans de contestar, però no té temps de calmar-se ni un segon, que la senyora ja torna a la càrrega.
- En Dani sempre m’aconsellava bé, és una llàstima que avui no hi sigui, oi que m’ha dit que havia canviat el torn? – la humiliació de l’interlocutor és una de les seves armes més punyents, però l’afectat es refà momentàniament del cop baix recordant la dita “no diguis burro a ningú que no ho sigui més que tu”.
- Sí, senyora, li ha sorgit un enterrament ineludible i no ha pogut venir. Però demà tornarà a ser aquí, si prefereix que ell li faci l’encàrrec… - un intent desesperat de treure-se-la de sobre com sigui.
- Això és impossible! Avui tinc gent a sopar a casa, i quina gent! La meva amiga íntima Sesé, enjoiada que fa goig; la Nené amb la seva inseparable Cuqui, model de gosseta educadíssima; l’influent polític Vilatrista amb en Nani, el seu riquíssim conseller de finances; la bufona Cocó, que ens lluirà la darrera tendència en moda, entre d’altres personalitats és clar! – i si el seu somriure és del tot sincer, el del la persona amb qui està parlant és el més fals de tots.
- Perdoni, així que li deixo sencer per fer al forn? – la talla en sec però amb un to de veu suau que dissimuli al màxim la paciència que ha de suportar.
- Sí, sí, no en parlem més. I el salmó, què tal surt? És d’avui o fa dies que l’ha rebut? Miri, tan se val, talli’l a daus, que així podré treure els trossos que vulgui del congelador.
- És molt fresc, ens acaba d’arribar. Li preparo per congelar, doncs?
- Exacte, però com ho disposarà a la safata? En Dani me’ls posa d’una manera que només d’aixecar una làmina de plàstic ja tinc accés a la peça que vulgui, m’entén?
- No ho acabo de veure, però suposo que vol dir una filera amb el plàstic per sota i la següent pel damunt – i li ensenya una safata buida sostenint-la amb la mà esquerra, mentre que amb la dreta dibuixa a l’aire els moviments ondulatoris del material conservador.
- Ai, ara sóc jo qui no ho recorda. N’està segur que així podré agafar els talls congelats que triï sense moure la resta? És que si el poso d’aquesta manera, fa com unes muntanyetes... com carai ho devia fer en Dani?
- Ara hi caic, miri, és així com cal disposar el paper i el full transparent per evitar que en congelar-ho s’enganxin unes peces amb les altres – i li atansa encara més la plata, com si l’apuntés amb una pistola i totes les ganes de prémer el gatell, a fer punyetes les muntanyetes!
- Bé, si vostè ho diu… - recula, un xic intimidada. L’atac és la millor defensa!
- Alguna cosa més? Tenim els musclos d’oferta, fan molt bona cara i són un excel•lent aperitiu, què me’n diu? – s’acosta la fi de la maleïda comanda i vol quedar bé. És l’etern dilema d’aquests casos: engegar-los a dida a les primeres de canvi, o bé fer una bona caixa passant per alt tots els improperis.
- Res de musclos! Els hauré de netejar un per un, bullir-los, presentar-los ben endreçadets… massa feina! I aquests molls?
- No els hi aconsello, millor torni demà – no pot més, ha esgotat totes les reserves de paciència que li quedaven.
- Doncs així posi’m dues dotzenes d’aquestes ostres caríssimes i res més, que el temps se’m tira a sobre i els convidats arribaran que tindré el més calent a l’aigüera! Ja m’ho pot embolicar tot i dir-me el que li dec.
Així que la dona s’allunya, el dependent cau de genolls a terra i, mig amagat per trobar-se darrere del gènere exposat, demana a la seva companya de feina, alçant els braços cap el cel:
- La Meca, on és La Meca, cap on m’oriento per a resar-hi? És que vull donar gràcies a Déu per alliberar-me d’aquesta bruixa! – l’arma blanca a la mà dreta, a punt de sacrifici, li confereix un aire de profeta bíblic clamant a un déu misericordiós.
- Nosaltres també! – criden a la vegada els clients que, involuntàriament, han estat espectadors, més ben dit patidors, de la demostració de paciència del peixater. No podien més, han sofert indirectament perdent una bona estona per culpa dels capriciosos desitjos de la senyora de marres. El que es troba més a la vora del taulell fa una passa endavant i exclama perquè tothom el senti:
- Voldria un quilo d’escamarlans amb els bigotis tallats à la garçon! I me’ls embolica un per un, capiculats en dues fileres de nombre de peces senars! – i no tarda ni dos segons en trencar el posat seriós, que no pot aguantar-se el riure, com els ha passat a la resta de presents: han esclafit en una sonora riallada que ha posat punt i final a tanta tensió acumulada. A la fi, tothom content: el peixater satisfet pensant en el calaix que ha fet gràcies a la dona atabaladora, i la resta ja tenen l’anècdota del dia que compartiran amb parents i amics al voltant d’una taula ben parada. Si és que, ben mirada, la condició humana és més senzilla del que sembla.

Lluís Pagès

Comentaris

  • Oblit[Ofensiu]
    Nil | 16-04-2018 | Valoració: 10

    Ah! em vaig oblidar de comentar que m'encanta, ho trobo brillant!, on dius: Voldria un quilo d’escamarlans amb els bigotis tallats à la garçon! .

  • Demano la tanda...[Ofensiu]
    Nil | 15-04-2018 | Valoració: 10

    Ara que ja he recorregit una i mil vegades el meu darrer poema: Pleniluni i que els de la casa, RC, triguen a treure'l a la llum. Em dedico, avorrit d'esperar-ne de nous, a cercar al rebost dels meus literaris camarades... I vet ací que he ensopegat amb aquest magnific relat ambientat en una peixateria de mercat. Uf! una vella i coneguda olor... que m'ha fet particip de la cua d'espera i alhora desesperar-me en haver d'aguantar la toca dallonses de l'amonedada clienta. Perquè no només m'ha captivat la història, sinó també la teva destresa en escenificar-la en forma escrita.
    I per acabar , deixe'm que t'expliqui un cas que va passar al Mercat de Santa Caterina ja fa anys. Resulta que una senyora clienta anava a comprar la vedella a una paradeta, de les moltes que hi ha de carn. Sempre havia de trobar alguna falla: que si me la talles massa gruixuda, que si té molts filets, que si no sembla tendre...etc Fins que un dia el desesperat carnisser, que ja estava de la clienta fins el cap damunt... Es va descordar la bragueta dels pantalons i allí davant mateix de la senyora, sobre la taula de tallar la carn, va descarregar la seva titola! bo preguntant-li: i aquesta li agrada?. Es veu que al carnisser, la direcció del mercat, li van fer tancar la parada. O sigui que li va sortir cara la broma...

  • La condició humana[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 03-08-2013 | Valoració: 10

    És un relat impressionant, un reguitzell de flaixos, una mostra del gènere humà llest per a embolicar. tots aquells que treballem de cara al públic ens petem de riure llegint un relat així. Ens hi sentim plenament identificats. Al bar senzill on esmorzo, un d'aquests de xinos de cafè, cervesa i entrepà, m'encanta observar com trien aquest croisant sí i aquest no, com retornen un cafè amb llet servit amb tassa quan l'han demanat amb got, com els hi demanen un entrepà de calamars a les vuit del matí com la cosa més normal del món o com s'empipen per no tenir sucres de sobret rectangular enlloc de sobret circular com una cigarreta. La condició humana és divertida. Una abraçada.

    Aleix


Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Lluís Pagès

157 Relats

197 Comentaris

157555 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona l'any 1964. Sóc químic i treballo a la indústria farmacèutica catalana. A banda d'escriure, sóc un gran aficionat als escacs, la música clàssica, el jazz i el col·leccionisme de llibres antics de química. Els relats humorístics són els meus preferits, potser perquè són els més difícils d'escriure.