Ofegant pensaments

Arribes, i, després d'interminables minuts de solitària caminada, t'adones que sols ets un punt, enmig del Cantàbric. Simplement un punt enmig del fred Cantàbric, un d'aquells que instants abans contemplaves des de les altures. Observaves la resta dels banyistes i surfistes com insignificants pedretes, sense pensar que esdevindries al cap de res insignificant tu també. El camí es va fer estrany. Veies el recorregut, sinuós, vertical i de dubtosa seguretat, però no t'hi fixaves. Tenies en ment l'impressionant platja. Anaves acompanyat, ho saps, però quan amb els anys recordis l'experiència explicaràs que la vas viure sol. I en realitat va ser així. La solitud t'invadia. Potser per això quan vas entaforar el peu a la sorra et creies únic, en una abandonada platja al mig d'Euskadi. Però a mesura que els peus seguien l'inconscient itinerari directe a l'aigua, apareixien en la teva retina borroses figures, que amb la continuïtat prenien forma. De sobte se't va esfondrar el teu món interior d'exclusivitat personal. La platja estava plegada d'éssers desconeguts. Aquells, que abans eren un infinit, es convertien en individus fets i refets. Fins i tot al teu voltant hi havia aparegut dos rostres, al principi difícils de reconèixer, llunyans de la teva memòria. Sols al principi, doncs ja sabies que havies vingut acompanyat. Havíeu compartit converses de mots inerts on brodaven paraules buides de significat.
El vespre era fred. Com la majoria d'aquell país. Els núvols amenaçaven pluges, però la indeterminació dels dies anteriors no feia pensar en res seriós. La decisió estava presa. I no marxaries de la costa basca sense tastar les tapes i banyar-te al seu mar. Cal dir que eren barates i altament calorífiques (dos conceptes complementaris), però bones, a pesar de tot. Així doncs, primera prioritat complida. No sabies perquè aquest desmesurat interès per l'aigua, quan mai havies estat un apassionat de les platges. Era potser l'encant de les onades, tant indefinides com morboses.
El primer contacte amb l'aigua, en certa manera, va ser impactant. La seva fredor es calava als teus ossos, i et consumaves. Però menys dels que et pensaves. Ja des de petit et costava entrar. Inexplicables pors, foràgits pensaments... ves a saber, però alguna cosa t'allunyava de la mar. Aquella vesprada, però fou diferent. Quan et vas abandonar a la realitat de la multitud et vas capficar a la primera ocasió.
Les onades, les esperades onades!, eren imprevisibles. Començaven a mitja distancia, pretensioses, amb uns aires dignes d'una model. S'obrien enmig de tot, netament. La seva cúspide arribava abans de la seva completa desintegració. Es desfragmentava en una completa bellesa, matemàtica i precisa. I era en aquell moment, quan l'escuma encara no ha eclipsat amb l'aigua, quan deixes de respirar. És en el darrer parpelleig quan t'oblides del teu voltant. La situació torna a esdevenir teva. En aquell moment submergeixes el cap i et confons amb la infinitat cantàbrica.
Involuntàriament et mous. Perds el control de les articulacions, tendons i altres perfeccions humanes. Segueixen el seu compàs. I cent metres més enllà, et despertes, físicament confós. Mentalment clarivident.
En certa manera, i a força de repetir l'exercici, et canses. Has engolit aigua salda, les pupil·les han perdut el seu color inicial, i els braços i cames en prou feines t'obeeixen. Però ha valgut la pena, penses. Desapareixen el mal regust d'antigues converses inacabades. Desapareixen, amb l'escuma, mirades perdudes sense propietari. I és allà, en la frontera del no-res, on els problemes esdevenen això, no-res.