Beixamel

De tota la família sóc l'únic a qui li agrada la beixamel dels canelons. Sorprenent, certament. En ells els hi agrada el caneló, amb la seva carn, la seva pasta i el seu formatget, prou fet com per ser cruixent, però no tant com per estar cremat. Els hi agraden els canelons com a tothom, amb aquesta excepció, la beixamel. No és que no la suportin, però no se la mengen i conseqüentment al final de l'àpat resta a la plata un munt d'aquest plaer culinari.

En fi... tot i així ma mare té la sabia tradició de comprar (o fer, encara ningú ho ha endevinat) canelons per Sant Esteve, on, indubtablement, hi ha la beixamel. Per què? Doncs perquè sóc el fill petit. Per Sant Esteve ens reunim, una altre vegada, els familiars més propers: cosins, tiets, cunyats... uns vint-i-cinc. Els més propers. I sí... és una ironia. I d'aquests vint-i-cinc, només a mi m'agrada la beixamel. És més: m'encanta partir un crostó del pa de pagès que el meu avi porta puntualment cada tres dies i sucar la molla escrupolosament pel voral de la plata, allà on resideix la part més suculenta de la beixamel, just quan els canelons estan a punt de ser servits. És un orgasme pel paladar. Però, ai amics!, quina és la meva sorpresa quan, un cop engolit el saborós crostó, m'adono que la resta de la meva família, tots, m'estan mirant incrèdulament, com si els hagués desposseït del seu bé més apreciat. Ma mare no tarda en reaccionar i immediatament em mig esbronca, com si d'un noi de dotze anys em tractés. I no només ella. La segueixen la tieta, la padrina, la cunyada... tot el sector femení de la família.

I va ser en aquell moment (bé, potser després del vi, del cava i dels licors) en que em va donar per filosofar sobre la situació ocorreguda. A ningú li agradava la beixamel. Així, fets i fotuts, quin interès tenia la majoria de privar-me aquell esquifit instant de perfecció? Vaig deduir, d'una manera prematura, fàcil i segurament errònia, que a la gent li agrada queixar-se. Lògicament em refereixo a les minúcies de la vida, que, en part, són les que li donen color. Fins i tot en el moment en que estava desenvolupant aquesta teoria absurda, resignat d'adonar-me de la mala rebuda de la meva iniciativa, m'estava queixant de la gent que es queixava. Marejat doblement (la filosofia i l'alcohol no es poden barrejar sense recepta mèdica) vaig continuar la partida d'Scrabel, que posteriorment perdria. I vaig tornar a comprovar la coincidència amb la teoria. Tant bon punt es va consumar la meva derrota, em vaig queixar. Igual que es queixava mon pare, durant el dinar, de l'àrbitre del seu partit anual de veterans. O el meu cunyat carca, del jovent d'avui dia. O la meva àvia que, com cada any (i ja en feia trenta!), es queixava del tamany dels seus pits, i recordava a les mosses que la volguessin escoltar, Nadal rere Nadal, que "les tetes, inevitablement, cauen". I volguessis que no, entre queixes i queixalades, cada any l'àvia ens esgarrapava una rialla.

Així doncs, jo continuaré fent, i l'any que ve tornaré a sucar pa a la plata dels canelons, que la vida són tres dies, i dos ens els passem queixant.