Multitud

Un relat de: carpinxo

Multitud, que va i que ve, que ve i que va. Inconscients del seu entorn, les cames entonen un camí memoritzat degut a la rutina (maleïda rutina!). Entre ells es creuen, però s'eviten la mirada. Alguns la mantenen al rellotge, altres l'amaguen de l'amenaçadora llum, rera les ulleres de sol. La majoria simplement prefereixen no estorbar-se, submergint-se en els seus pensaments, i mantenir així la darrera prova de personalitat que en ells els resta. Pensaments que sols contenen problemes, però que són els seus petits problemes que serveixen per enfosquir els grans dilemes.

Multitud, estresant i angoixant, que sense adonar-se'n es gasta ella mateixa, instant rere instant, filtrant-se amb el silenci, a vegades silenciat, sovint eixordador, d'aquell migdia tardívol d'hivern.
No deixen rastre, ni els seus passos. Les seves marques es difonen, s'esborren. Rera seu no hi ha res, tret de la multitud mateixa. Multitud aixafant, compressora de l'espai.

Però és entre cantonades i semàfors i inexistents mostres d'humanisme on s'amaguen encara certs individus impassibles al seu voltant, en l'intent d'esdevenir ells mateixos. Estranys, certament, i cada vegada en menor mesura. No es fan notar, doncs no ho desitgen, al contrari. Volen seguir invisibles als ulls de ningú.

Quiets, arraconats, i abandonats per ells mateixos, una jove parella resta assentada, quan tothom continua dret. Amagats del murmuri, es xiuxiuegen incomprensibles mots a l'orella. S'agraden. I és enmig de tothom quan han trobat un instant d'intimitat. S'agraden però no ho saben. Ell té por d'equivocar-se. Ella és tímida. No volen perdre aquell instant per un mot esgarrat, per un gest sincer... Ell, però, s'arrisca, i apropa la seva mà a la d'ella, que no li nega. Es miren i callen. Ja ni ha hagut prou. Volen continuar en aquell instant tot el dia, mentre la multitud continua, previsible al seu pas, impassible al seu món.

Sols s'hi fixa un immigrant, recollidor de somnis, venedor de roses. Roses vermelles, que contrasten amb la grisor de la multitud. Les ven amb la mirada, però ningú el veu, perquè tothom l'evita, a ell i a la seva mirada. Les sosté amb la mà dreta, malgrat ningú si fixi. Tampoc desfà el seu somriure, malgrat no obtenir resposta. Ell continuarà allà fins que la multitud s'adormi, que serà quan recollirà els somnis i demà els vendrà, en forma de roses vermelles.

I demà serà un altre dia, amb la mateixa multitud, que ve i que va, que va i que ve.

Comentaris

  • Val la pena només pel venedor de roses[Ofensiu]
    ladakh | 11-09-2005

    poesia, el venedor de roses és pura poesia! si continues caçant de l'aire aquestes gotetes de bellesa inspirada, les muses s'acabaran enfadant amb tu..me n'haig d'enrecordar del títol de la pel·lícula, t'encantaria!

l´Autor

carpinxo

6 Relats

12 Comentaris

8230 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
Vaig néixer a l'Empordà, un dimecres qualsevol de ves a saber quin any. Terra de tramuntana i de bojos... una cosa duu a l'altre, espero. No he publicat res, no he guanyat cap premi, no he plantat cap arbre... resumint, que he anat col·leccionant dies fins arribar a avui, on el més destacable ha estat l'obtenció (per fi) del carnet B-1.
Escriure? De fet no em considero escriptor o quelcom per l'estil, ni tan sols ara que sóc capaç de mantenir-me assentat més de deu minuts amb un bolígraf a les mans encadenant paraules, una rera l'altre... Ho faig (intentar escriure) a ràfegues i amb una qualitat qüestionable. Mira!, com el sexe.
Si em voleu insultar o comentar qualsevol cosa us podeu comunicar amb mi a través de la màgia d'internet: splaxca@hotmail.com.