Tot segueix igual

T'aixeques, com un dijous qualsevol, sense ningú al costat, com comença a ser habitual i, òbviament, sense esmorzar al llit, com sempre has somiat. I ho fas a una hora intempestiva, prou tard com per, avui també, no ser puntual, però no prou com per desistir del teu intent de començar el dia.

Vacil·lant arribes al bany, amb aquesta cara de mala llet que mostres abans del primer cafè. La mateixa des de fa trenta anys. Et queda el consol, però, que ara has canviat el Cola-Cao pel Nescafè, encara que desitjaries tornar a saborejar aquells Frosties que estúpidament vas substituir pel vici de la nicotina.

I et refàs a la dutxa, desprès dels 10 minuts d'inexpressivitat davant el mirall. I mentre sents caure l'aigua per l'esquena i en Bassas et recorda hora, data i temperatura, maleeixes, com el matí anterior, el programa nocturn de torn. T'eixugues el cabell, que malgrat desaparèixer a poc a poc, continua rebel i arrissat. Mires el rellotge, i comproves el que fa dos minuts sospitaves... que fas tard. Et beus el cafè al passadís, quan encara està calent. Deixes la tassa a la tauleta de l'àvia del rebedor. «L'àvia!», penses. Avui és dijous, i com qualsevol dijous, avui toca dinar amb ella.

Et farà macarrons i llibrets «d'aquells que t'encanten». No goses dir-li que ja no tens 12 anys perquè en realitat té raó, t'encanten. I de postres, meló «d'aquell tant fresquet». Com cada cop t'oferiràs voluntàriament per desparar la taula, sabent que t'enviarà al menjador a fer la migdiada, i que et portarà aquell turrò fet per ella «que fa temps que no menges». I li diràs que no, que estàs tip, iniciant en aquest moment l'esperada discussió. Et dirà que no menges, que estàs molt prim i que no et cuides. Tu li respondràs, mentre endrapes (inconscientment) el turrò, que sí, que menges i que si estàs prim és perquè fas esport. Voldràs amagar-li que si no menges és perquè no tens temps ni gana. Que quan dines cuines plats preparats i quan sopes menges el que deixes per dinar, fent gala de la vida sedentària que vas començar amb la universitat.

Marxaràs de ca l'avia un cop comenci la telenovel·la aquella que han reprès per enèsima vegada. Li faràs dos petons i ella et deixarà cinc-centes pessetes a la butxaca. Tu, també dissimuladament, les hi tornaràs a deixar al seu moneder, com sempre. Encara mig embadalit per "el orujo del pueblo" t'endinses per la boca del metro de la interminable línia vermella. Continuen en obres, com la setmana passada, i l'anterior, i l'anterior... No pagues, i et saltes la barrera. Oficialment com a protesta per demanar un autèntic transport públic i gratuït, en realitat perquè no tens un ral.

Arribes a casa i tanques la porta, deixant enrere un altre dia, que t'acosta als quaranta i t'allunya dels vint. Però no passa res, perquè tot segueix igual. El got de cafè segueix a la tauleta. L'àvia i els seus macarrons continuen instal·lats en els dijous. Els cabells, malgrat tot, resisteixen a la vida sedentària. Saps que aquelles obres del metro demà continuaran inacabades. Fins i tot els somnis segueixen on els havies deixat. Potser demà t'aixequis amb l'esmorzar al llit. Qui sap...