Jo els he vist

L'altre dia, no podria concretar, doncs les neurones a l'estiu també se'n van de vacances, vaig anar accidentalment a la platja. Accidentalment, sí. Ho reconec, i no tinc cap problema al fer-ho. No suporto les platges, i menys a l'estiu, a les dotze del matí i amb aquell sol amenaçador que pretén, no content amb fer-me passar calor, bronzejar-me. Per no parlar del pànic irracional a les meduses. Odio les platges, són superiors a mi. Però tot i això, hi vaig anar. No sé qui ni com em va enredar, però hi vaig anar.
Allò estava a rebentar. Com menys espai lliure creia que quedava, més gent disposada a trobar lloc hi havia. Murphy es tornava a creuar en el meu camí. I va ser allà, enmig del batibull turístic, quan em vaig adonar que no veia el mar. Vaig desistir d'anar-lo a buscar, poruc de perdre'm amb la multitud. Resignat, em vaig tombar sobre la tovallola. No em vaig poder estar de fixar-me amb la resta de banyistes, amb la intenció de trobar-hi, filtrada entre la munió, una noia prou guapa com per poder enamorar-m'hi unes quantes hores. No vaig tenir sort, certament. No obstant aquells instants de xafarderia mal dissimulada em van servir per observar la resta d'éssers peculiars que per allà pul·lulaven. Qui més em va sorprendre va ser aquell extremeny de naixement, català d'adopció, afeccionat al Madrid però soci de Barça. Inicialment no vaig saber interpretar si allò era un gest de pluralisme cultural o de futbolisme desmesurat. Vaig decantar-me per la segona opció, descartant que el «talante» d'en Zapatero arribés tant lluny. Inseparable amb el seu transistor (la tecnologia de la radio va passar d'ell), recopilava dades de qualsevol equip. Més tard, fent gala de la seva vocació informativa, es disposava a compartir els seus coneixement amb la resta de banyistes. Mai vaig arribar a pensar que el mercat de fitxatges de 3ª Regional fos tant interessant.
I les hores van passar, entre nefastes partides de brisca i "xupitos" de Coca-Cola (el pressupost no donava per més). I no saps com t'ho fas, però acabes cansat. Ja és el que té la platja: com més hores t'hi estàs sense fer res, més cansat acabes. Així doncs vaig decidir, a mitja tarda, que ja era hora de partir. Em vaig acomiadar dels respectius companys i de l'entranyable Manolo. Amb aquesta manca d'imaginació vam batejar a aquell "freak" del futbol.
Pensava que en Manolo era el més estrany personatge que hom podia trobar-se en una tarda qualsevol d'estiu. Però no va ser fins que vaig pujar al tren que els meus supòsits, novament, es van desmuntar. Va ser en el tercer vagó d'aquell regional de quarts de sis, direcció a Figueres. Ja m'he n'havien parlat, la veritat, però pensava que era una llegenda urbana. Aquelles sandàlies acompanyades amb els inconfusibles mitjons de quadres, minuciosament estirats fins el genoll. La ronyonera de cuir, suficientment estreta com per marcar panxa però no tant com per asfixiar. I aquella samarreta de tires... Petits detalls que fan més fàcil assolir la perfecció. No m'ho podia creure! Estava davant prototip de turista. Aquell que tothom en parla, però que ningú ha vist. Era tal i com havia imaginat.Vaig abstenir-me de fotografiar-lo, més que res, perquè no tenia càmera.
Ja a la vesprada em vaig adonar que potser aquella jornada no havia estat tant catastròfica. Encara sorgien dels indrets més inhòspits del meu cos sorra i pedretes, sí, però em vaig adormir amb la sensació d'haver conegut món i país.