Nou camí

Sovint passejo pel bosc de darrera
de la masia on passo els caps de setmana.
Això em fa pensar, en tot,
absolutament en tot.
Molts cops he anat a parar
en el futur, en la meva infancia,
En qui sóc?Què sóc?
Però avui he canviat de recorregut,
m'he trobat una llebre,
s'ha aturat just davant meu
i s'ha quedat unes mil·lèssimes
de segon paralitzada.

M'ha fet pensar en com seria
de bonic compendre la vida,
als que la fan més bonica i
a tot allò incomprenssible.
Com m'agradaria poder
ser lliure, quedar-me amb
aquella llebre,
quedar-m'hi per sempre.

Envejo als èssers que no tenen
preocupacions, obligacions...
M'agradaria tant poder anar,
tombant pel bosc,
sense horari marcat.
Saltant matolls i arbustos,
tornar al cau quan fos imprescindible
alimentar als futurs progenitors,
més endavant deixar-los marxar per sempre.
I morir, morir al bosc.