No us ha passat mai?

Un relat de: DJG
Havia d'entregar un treball molt important i exposar-lo. El professor em tenia apreci i pensava que era una alumna prou trempada i treballadora. Un dels dies d'exposició, era un dia normal per a mi, fet que em tocava exposar dos setmanes després perquè era la última i per tant no havia preparat absolutament res.
Tornàvem de les festes de nadal i tothom s'havia engandulit. El professor va començar a cridar als alumnes pel seu nom i ells anaven dient un rere l'altre: No ho tinc. Jo començava a tremolar i a suar: Serà possible que m'acavi tocant a mi quan sóc la última!? Maleïts ganduls! em vaig repetir a mi mateixa. Posats que qui deia que no ho tenia rebia una forta bronca del professor i un desprèci o poca fama a partir de llavors cap al professor, quan va arribar el meu torn i el professor em va somriure i em va dir: Dolors- a mode de turn- vaig assentir i li vaig somriure. Estava petrificada. Què podia fer!? Vaig mossegar-me la llengua desitjant que allò fos un somni...no hi havia dret. Vaig agafar el llibre de poemes, (del qual afortunadament ja sabia varies coses perquè havia treballat força el poema que em tocava) i em vaig presentar davant la pissarra, veient a tota la classe expectant. Em suaven les mans i em tremolaven les cames. No volia que el professor perdés el poc apreci que em tenia.
Vaig dir-los-hi el número de pàgina al que havien d'anar i vaig començar a recitar, peculiarment, vulgarment, el meu poema. Quan vaig acabar, em faltaven forces per a parlar. Què podia dir? Havia de fer una de les coses que més malament tinc apreses: improvitzar.
Així que llegint entre línies el poema i movent les mans com una esbogerrada vaig començar a contar-los-hi milongues i coses que recordava del meu poema. La cara del professor canviava completament fins a convertir-se en una cara d'horror, d'incertesa, de sorpresa... se'm van congelar les cames i quasi la llengüa i vaig repetir unes set vegades "i" fins que ell va finalitzar amb un: I s'ha acabat.
Tots es varen posar a riure i jo vaig dissimular amb un somriure pintat a la cara.
Vaig seure i ell va plegar els llibres. Havia acabat la classe.

Vaig arribar a casa i em vaig posar a plorar abraçant el meu coixí. Déu meu, per què era tan desgraciada?





Dolors Jou Gironès

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer