No sé on sóc

Però en el fons, l'atmòsfera de malson espanta perquè cap dels humans en som aliens. Estic convençut que el malsòn, com la bomba atòmica, posem, son creacions exclusivament humanes.
Tot i així, les paraules es converteixien en parauletes impotents. Com formiguetes que corren adelerades en filera.
Poques coses es poden dir o afegir. I malgrat jo, reconec que aquest poema és, dels teus, el que arriba més enllà. Força més enllà. Sobretot en la capacitat de dir que després de tot, la vida està feta de bocins paradoxals, dispersos, contradictoris.

On ets? I qui ho sap, on és cadascú? Però potser ets on som els altres. Tant de bo aquestes paraules, aquesta veu, fossin un lloc, un indret, una estació del temps. Tan de bo les paraules com formiquetes tinguessin la capacitat de dir.

Aquest poema sembla un malson, viscut pas a pas, més que relatat...
Cada vers és un gemec, un lament, i tot ell en conjunt, la constatació d'una pèrdua, la rúbrica d'un coneixement adquirit dolorosament.

T'envio una abraçada per celebrar que avui t'he descobert,
Unaquimera