Carme Chacón, el cerimonial i el protocol de la vida

Un relat de: M.Salles

La Carme Chacón va armar un bon rebombori amb el seu "esmòquing femení" el dia de la pasqua militar. Ara hi ha un munt d'articles a la premsa que parlen del tema. Què trist, en realitat, que es vessi tanta tinta sobre un tema tan anodí.

Però em sumo a la follia. Aprofitant l'avinentesa voldria reflexionar sobre protocol, cerimonial i d'altres formalitats que s'esdevenen en els nostres àmbits públics i privats. Durant anys m'he ocupat del protocol a la institució on treballava i crec, ni que sigui per deformació professional, que una certa dosi d'aquesta posada en escena és necessària.

Ens agradi o no, els estats laics tenen també la seva pròpia plasmació de l'estructura del poder, la qual es fa de la mà del protocol i del cerimonial. Tenen, en definitiva, la seva pròpia "litúrgia" (heus aquí, de nou, un terme religiós que envaeix el llenguatge laic). Encara que els assistents no en sàpiguen ni un borrall, la veritat és que la forma de desenvolupar un acte, l'ordre utilitzat, la solemnitat (o informalitat) escollida transmet coses: qui és la persona més destacada (sigui autoritat o no), quin és el missatge que volem transmetre. Aquest formalisme i informalitat transmet on som i què estem fent. I a la societat democràtica també es fa necessària aquesta visualització. Les lleis de protocol en aquest país caldrien potser ser revisades, perquè daten del 81 i del 83, però estan basades en principis democràtics subtils com per exemple el fet que els càrrecs elegits democràticament passen per davant dels càrrecs designats a dit.

Hi ha molts aspectes en què, al meu parer, són innecessaris aquests formalismes, per exemple els tractaments. En això, els nostres veïns francesos, tot i el marcat protocol que empren en els seus actes, ho van fer millor (a cops de guillotina): tots són senyors i punt. En canvi aquí encara arrosseguem tractaments d'origen feudal que en una societat democràtica, al meu entendre, són del tot superflus i fins i tot incongruents: per què un senyor pel fet d'haver guanyat unes eleccions ha de ser "Molt Honorable", per què un càrrec designat com és un conseller ha de ser "Honorable"? Són més honorables que jo, o tu, o l'indigent que es busca la vida pel carrer? Certament no. És innecessari i tan sols es sosté en aspectes històrics que hauríem de tenir ja estar superats. El govern socialista (el "central", no pas el català) ja ha suprimit els tractaments dels ministeris. Estaria bé que s'anés més enllà i tots fóssim senyors i senyores, sense més. O porcs i porques, atès que ja sabem que de porc i de senyor se n'ha de venir de mena.

Tampoc m'interessa massa la part estètica del tema, la part del cerimonial, que és el que ha creat el rebombori de la Chacón: vestit llarg, "chaqué", vestit de còctel... una mena de galimaties que tan sols els més avesats en tenen un cert coneixement (i, potser, aquells que llegeixen revistes del cor, d'aquelles monàrquiques). Els homes ho tenen fàcil perquè "chaqué", és "chaqué", no té moltes lectures més, els militars també ho tenen clar. Ara bé, a les dones li deixen un ambigu "vestit llarg" i si es posen pantalons tot són articles al diari: la cosa es resoldria, potser, creant uniformes per els diferents tipus d'events, però uns uniformes clars i encotillats, que no deixin camp lliure a la creativitat: el masculí ja el tenim, ara que creïn un uniforme "femení" i s'haurà acabat el bròquil. O bé ens saltem tota aquesta parafernàlia i anem vestits com ens sembli....

Tot i això, hi ha gent que no suporta veure una orquestra on el seu director i els músics no portin frac. No fa gaire llegia una carta d'una lectora al diari (no recordo quin) que afirmava que havia deixat d'anar al Liceu per aquest motiu. I jo em pregunto: els músics toquen millor si porten frac? És evident que tocaran millor o pitjor, però en tot cas no dependrà de la indumentària que portin. Tornem a la litúrgia.

També tenim un cert protocol, una certa litúrgia, en els nostres àmbits privats. En la família, quan hi ha llocs "assignats" al voltant de la taula, per exemple, sigui el dia de Nadal o qualsevol altre dia. No passa a totes les famílies, però a moltes sí. Tenim també el nostre "protocol", la nostra litúrgia, que sense adonar-nos anem repetint dia rere dia, any rere any.

I respecte els amics, també tenim els nostres cerimonials, perquè negar-ho. Esperem que es comportin d'una certa manera, per respecte i no tan sols per litúrgia. Hi ha coses, certs formalismes, que esperem d'aquells a qui anomenem amics. Esperem que ens escoltin i que ens acullin. Que ens facin costat quan els necessitem. Si truquem un amic o amiga, esperem que ens agafi el telèfon. Si no pot agafar el telèfon esperem que ens retorni la trucada. Si li enviem un missatge esperem que ens respongui. Si li demanem de veure'l, perquè necessitem parlar, esperem que faci un forat a l'agenda per escoltar-nos. Que ens parli a la cara i no s'amagui rere els emails. Quan algú deliberadament no ens agafa el telèfon, quan li preguem de veure'ns i no ho fa, no es comporta com s'espera que ho faci un amic. I no diguem si qui ho fa és una persona que en teoria ens estima. Quin respecte ens transmet algú que ens fa un tracte com aquest? No gaire. Ens aprecia? No ho sembla tampoc. El podem considerar amic, si ens té tan poca consideració? No ho sé, no ho tinc massa clar.

Comentaris

  • Doncs jo sí que ho tinc clar, ninona[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 24-01-2009 | Valoració: 10

    Que tens més raó que una santa. En aquest article, com sempre, fas gala d'un sentit comú poc comú en persones de l'edat que tu sembles tenir. Els teus articles sempre estan ben argumentats i mostren un molt bon criteri.
    No sé perquè però sempre combrego amb les teves teories.
    Molts petons, bonica i enhorabona per la recomanació del relat de la teva filla.

  • bon relat!!!!!!!![Ofensiu]
    angie | 18-01-2009

    Narració sense "ferralla", anant al gra, amb llenguatge planer (no com els discursos cerimonials d'alguns) i fent-lo anar cap allò quotidià, el nostre entorn més proper.
    En realitat, el protocol existeix, molts cops, on no caldria, i no existeix on hauria de ser de sentit comú. Va lligat també a l'educació. El que està clar és que no és l'única "llei" retrògrada que continua perenne.
    I sobre el vestit de la Chacón, a mi em molava!! jeje... on deia que una dona seria Ministre de Defensa??????.

    petons i moltes felicitats!!

  • Sempre ens expressem.[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 18-01-2009 | Valoració: 10

    Molt bon anàlisi. Sempre conscient o inconscientment estem transmeten. La comunicació no verbal és i la sentim i la compartim. Jo afegeixo la naturalitat sumada a les intencions. Escrit molt enriquidor.

  • Tens raó[Ofensiu]
    Alberich | 18-01-2009 | Valoració: 10

    Fas una bona reflexió sobre els convencionalismes, les formes i les normes de convivència, des de la teva posició d'experta en protocols.
    Ens movem dintre d'aquestes convencions socials, que fins i tot serveixen per marcar rols.
    Som en un país on sovint volem fer entrar el clau per la cabota, per la qual cosa és mes transcendent la forma de vestir de la ministra o els tirants de la Soraya del PP que la seva autèntica funció dintre de la societat. És allò de que el llegir, sovint ens fa perdre l'escriure.
    Molt d'acord amb tot el que dius sobre l'amistat i els protocols familiars.
    Una abraçada.
    Ramon

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de M.Salles

M.Salles

76 Relats

254 Comentaris

59234 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Ni vocació, no tinc.
Tan sols el plaer d'escriure quan l'atzar
em dibuixa al cervell mots encadenats.
Per explicar sentiments.
Pors, temors i patiments.
O bé, el plaer i l'alegria.

Fragments de vida
retratats amb paraules.



Col·laboro en un blog compartit:
Riell Bulevard