No-acció

No sé quina és l'orientació del menjador de casa, però d'onze a dotze del matí li toca el sol d'una manera que es veu brut com una mala cosa.

I sé que no és una qüestió de manca de neteja, que tot es deu a la inclinació amb que els raigs solars percudeixen sobre els vidres, que fa que tota la pols del món es reuneixi al meu menjador, només per fer-me la guitza.

També sé que no hi puc fer res.
Esperar és l'única solució.
A les dotze en punt, els astres ja s'han mogut el suficient com per estar picant a una altra finestra. I el menjador recupera la seva netedat original, i amb ella torna a transmetre la sensació de calma que, a tota llar, s'hauria de respirar.

A mi no em passa cada dia.
No em passa d'onze a dotze.
Però hi ha moments que, sense motiu, el pes de la vida em percudeix amb aquella inclinació que fa que jo també em vegi tèrbol. O millor encara, que no em vegi.
Moments que sents que el moviment dels astres s'ha aturat, i que la lluita per a que es reiniciï es decideix dintre del teu cap. Moments on un eclipsi interior inesperat fa que, de sobte, tot es torni un pèl més fosc.

Amb els anys, i gràcies al menjador de casa, he après la resposta.
Lluitar-hi és l'error.
Esperar és l'única solució.
La solució és la no-acció, i confiar que els astres, guiats per les lleis universals, sabran recuperar l'òrbita correcte.

I aprendre que, a vegades, tot el que has de fer és no fer res.