Na Laura i jo

La subtil i vacil•lant llum dels dos ciris vermells inundava l’habitació de clars i ombres que semblaven encalçar-se entre si, mentre el soroll de l’aigua corrent de la dutxa traspassava, engrescador, la porta del bany rere la qual endevinava, immaculada i banyada en vapor i perfums, a la meva bella i complaent amant, preparant-se per a oferir-se a mi amb la mateixa impaciència amb la que jo l’estava esperant assegut sobre aquell estrident edredó groc i verd. Coneixia bé el cos de na Laura, i ella el meu. Havíem compartit carícies i petons, ens havíem fet feliços tocant-nos un a l’altre fins a embogir de goig. Les nostre llengües havien jugat a descobrir llocs inexplorats i estimulants, recorrent cada plec de la pell amb devoció i desig, però mai no havíem gosat arribar a l’acte més sublim de l’amor, aquell en el qual els cossos es fonen en un sol, s’entrellacen i la essència de la vida es vessada en cos aliè. En la solitud d’aquell instant, observant el quasi imperceptible ball de la flama d’una de les espelmes que havia encès na Laura, vaig esser conscient que el nostre moment havia arribat...