Coses de la Facultat

“...-Posa’m una talladeta de peix arrebossat i un poc d’aquest arròs – vaig dir al jove cuiner vestit de blanc i amb un prominent barret de cuina al cap que era l’encarregat de servir als clients rere el mostrador del bufet – té molt bona pinta!. Si m’agrada us recomanaré als meus amics - vaig continuar dient entre les rialles d’alguns dels meus acompanyants a la cua, mentre donava mitja volta i començava a dirigir-me cap a la taula on havia deixat les meves coses, sense adonar-me de la petita motxilla de color gris que havia relliscat del respatller d’una cadira i que es trobava just enmig del meu camí.
-Aghh!!!...alertaaa!!! – el crit de contrarietat va sortir de la meva gargamella intentant desesperadament donar avís a les possibles víctimes del desastre. Les nanses de la motxilla s’havien enredat amb els meus peus fent-me perdre l’equilibri pel que, inconscientment, havia llançat a l’aire la safata amb els coberts, el peix, l’arròs, un tassó de Coca-Cola i una llesca de pa, que volaren en direcció a l’esquena d’una al•lota que, almanco fins aquell moment, havia estat degustant tranquil•lament la seva amanida...
- Que fas..?, estàs boig? – la taca de Coca-Cola anava creixent a la camisa blanca d’aquella noia, fent-la transparentar i adherir a la pell fins a deixar veure la tireta horitzontal de tela elàstica i la petita sivella que li cordava els sostenidors, mentre una multitud de granets d’arròs s’havien enganxat als seus cabells daurats i la tallada de peix es gronxava sobre la bossa penjada al respatller de la cadira.
- Pe..pe..perdona, jo..., no se que ha passat..., he ensopegat i...Clara?, Clara!, ets tu? – no podia creure el que veien els meus ulls: acabava de llançar el meu dinar just a sobre de la noia que, tres anys abans, havia robat el meu cor.
- Tu?, per favor... Quants habitants deu tenir aquesta ciutat?, dos cents mil?, tres cents mil? – a pesar del que acabava de dir, l’expressió al rostre de na Clara havia anat passant, en un sol instant, de la ràbia incontinguda a la sorpresa. - Perdona, - va seguir dient – suposo que no ho has fet aposta, però...
- Es clar que no!, ha sigut sense voler. No m’ho puc creure Clara, he pensat tantes vegades amb tu... I no t’amoïnis per la camisa, ara mateix agafam el meu cotxe i anam a comprar la que tu vulguis – anava dient-li a aquella al•lota mentre tractava de retirar amb els dits els grans d’arròs que encara continuaven presos del seu cabell.
Un jove estudiant d’hoteleria vestit impecablement de blanc i que portava un poal i el pal de fregar a la mà va interrompre la nostre conversa.
- “Joder tio”! Quin desastre! se pot saber que punyetes has fet?- la veu i les formes d’aquell jove no eren les més amigables.
- No passa res – va contestar na Clara – ha ensopegat, això és tot. T’ajudarem a fer-ho net.
- No, no importa! ja ho faré jo, però ve més amb compte una altre vegada – va dir dirigint-se inequívocament a mi- . Fugiu d’aquí tots dos i deixeu que arregli aquest merder!
Vaig ajudar a na Clara a recollir les seves coses mentre dissimuladament feia caure a terra la tallada de peix arrebossat que encara romania sobre la seva bossa. La meva taula era a l’altre punta de l’enorme menjador, pel que el trajecte fins arribar-hi va semblar un passeig triomfal enmig d’aclamacions, aplaudiments i rialles de gran part dels clients del restaurant, que s’havien donat perfectament de tot el que havia passat i se’n fotien de l’esperpèntic espectacle.
- Vols que ens anem? -vaig demanar a na Clara- a mi m’ha fugit la fam. Si vols podem anar a veure si trobam una camisa que t’agradi. M’encantaria compensar-te d’alguna manera el que ha passat.
- No, gràcies, no cal, de veritat. El que si podries fer, si tens el teu cotxe aquí, és acompanyar-me a ca nostra per a poder canviar-me de roba. Tinc l’esquena congelada.
Vaig assentir amb el cap i després de recollir les coses d’ambdós, ens dirigirem a la porta. Els ànims de la gent s’havien calmat i el soroll dels aplaudiments i rialles s’havia reconvertit en murmuris de tertúlies i so de coberts metàl•lics xocant lleument contra la pisa dels plats.
- Eh!, tu! – vaig dir en arribar a la porta i en veu alta dirigint-me a l’idiota que continuava fregant el trespol- que sàpigues que no es tracta així als clients. No us recomanaré a ningú, cap de fava!
Na Clara ja era fora del local i, agafant-me amb força del braç, va tirar de mi fent que jo també sortís. Collits de la mà, emprenguérem carrera de cap a l’aparcament mentre anàvem escoltant els improperis que el nostre amic del poal i el pal de fregar, que s’havia desplaçat fins a la porta del restaurant, ens llançava amb un to que no convidava gens a tornar a aquell lloc almanco en els propers mesos...”