La fugida

Els vespres de tardor poden esser molt variables a la meva ciutat. Feia prop de tres hores que havia entrat en el restaurant La Goleta, a la part vella, acompanyat del meu bon amic Tomeu. Record perfectament haver comentat amb ell, just abans de creuar la porta d’accés al local, que era molt possible que ens banyéssim a la sortida, ja que el cel amenaçava pluja seriosament. En canvi, l’espectacle d’estels que es podien veure entre les velles i no massa altes cases del carrer del Tambor era gairebé inenarrable. Els núvols havien desaparegut. Ni una sola gota de pluja havia caigut en tot el vespre.
- Has vingut amb cotxe, veritat? – va demanar na Cristina mentre apropava la seva mà a la meva cara com volent comprovar la duresa de la meva barba de tres dies.
- Si, he tingut molta sort i he pogut aparcar aquí al costat.
- Anem, doncs.
La mà dreta d’aquella dona va cercar intuïtivament la meva mà esquerra i tirant de mi amb cura però fermament, va acompanyar-me just devora de la porta del conductor del meu nou i flamant Audi TT. Com sabia ella quin era el meu cotxe? No recordava haver-li parlat en cap moment de cotxes dins el restaurant. El rostre de na Cristina era cada cop més a prop del meu. Un petit gemec, barreja de plaer i sorpresa, va escapar-se dels meus llavis quant vaig notar la seva llengua acariciant-me el coll just davall l'orella.
- Puja al cotxe – va ordenar aquella dona per la qual jo era ja el més sumís dels esclaus.
Vaig girar la clau de contacte i els tres cents quaranta cavalls que hi havia sota el capó van bramar poderosos. La radio es va engegar automàticament. Estaven emetent un programa de continguts esotèrics que no va parèixer agradar molt a la meva nova amiga.
- No tens CD’s? – va demanar al mateix temps que obria la guantera del cotxe, sense importar-li, crec, el que jo pogués pensar del seu atreviment. A vegades hi ha coses molt privades a la guantera d’un cotxe. La del meu no tenia secrets, però era com un calaix de sastre pel que fa a la música. Hi podia haver des del rock simfònic i elitista de King Crimson, fins al pop més diàfan de Los Secretos passant per Serrat, Raimundo Amador, alguna cosa de heavy metal o el meu adorat Bowie. Va triar el “Made in Japan” de Deep Purple. Després de fer una cridada amb el seu telèfon mòbil, en la que va parlar en alemany, pel que no vaig entendre res, va inserir el CD en el reproductor, pujant el volum al màxim.
No record gaire coses del camí, però ens férem enfora de la ciutat. Després de sortir del casc antic, anàrem bordejant la badia per l’autopista de la costa durant aproximadament trenta minuts, passat els quals, l’abandonàrem per enllaçar amb el que em va semblar una via comarcal. No hi havia passat mai per allà. Xerràrem poc durant el trajecte i la veu de Ian Gillan seguia sonant fort en el estèreo del vehicle. Vaig conduir seguint les instruccions de na Cristina cap a una zona boscosa, primer per una altre carretera estreta però asfaltada i després per un camí de carro envaït per la vegetació dels costats. No podia sentir cap dels estridents sorolls provinents dels frecs de les branques dels arbusts contra la carrosseria del meu Audi, però els intuïa, i cadascun d’ells semblava una punyalada al meu cor. En condicions normals, cap dels meus coneguts hagués gosat mai a fer-me passar per allà amb el meu cotxe nou.
- Per aquí – va dir na Cristina assenyalant un portell estret pel qual vaig entrar no sense algunes dificultats – pots deixar el cotxe a l’esplanada que hi ha just davant de la casa.
Hi arribàvem escassament mig minut més tard. La casa era antiga però extraordinàriament ben conservada. Les parets de pedra autòctona conferien a l’edificació cert aire senyorial que vaig poder confirmar després de travessar el llindar de la porta. Una enorme foganya de marbre rosat presidia el saló de la planta baixa, flanquejada per dues impressionants butaques de vellut negre. La catifa del sòl i els tapissos a les parets conferien a l’estància tot l’aspecte d’un castell del segle XVIII. En un lateral, una ampla escalinata també de marbre, encara que gris en aquest cas, ens va conduir al pis superior.
- Entra – la veu de na Cristina em semblava cada volta menys amable i més autoritària – aquesta és “l’habitació”-. L’aixecada de celles de la dona va donar-me a entendre que aquell lloc era únic, potser especial. En aquell moment vaig caure en el compte que havia deixat les claus posades en el contacte del cotxe, la qual cosa va fer que em sentís encara pitjor. No vaig tenir valor per a proposar anar a buscar-les.
A diferència de la part de baix, la cambra a la que va ordenar-me entrar na Cristina tenia un aspecte molt més modern. L’enorme llit en el centre, sense capçalera, estava vestit amb un gruixut edredó de color fosc. Donava la sensació de ser realment còmode.
- Allà hi tens un bany, prepara’t per a mi – digué mentre desapareixia per una segona porta, al costat de la que m’havia assenyalat com el bany.
Em trobava un poc marejat, i el desig sexual que havia sentit mentre érem vora la barra del restaurant s’havia esfumat gairebé del tot. Vaig deixar-me caure damunt el llit, assegut, entretenint-me en observar “l’habitació”. Tres portes, la d’entrada, que ja coneixia, la que suposadament donava al bany, i una tercera per on havia desaparegut na Cristina. Ni un sol quadre en les parets, pintades d’un ocre intens que propiciava una atmosfera feixuga, difícil de digerir. Ni un sol moble, a excepció del llit i d’una petita taula rectangular situada al costat dret d’aquell, a manera de comodí, damunt la qual si situava l’única font de llum de la cambra: un curiós canelobre de tres braços daurats, coronat cada un d’ells per una curta i gruixuda espelma vermella encesa. Vora el canelobre, un llibre de tapes fosques, en tons grisos i el que semblava la fotografia del nus d’una corbata a la portada. No sé quina estranya raó em va impulsar a arrencar una de les primeres fulles, on hi figurava el títol: “Fünfzig schatten von Grey”. Multitud de petits “post-it” de color groc marcaven desenes de pàgines d’aquell tom. Estava escrit en alemany i no podia entendre res però en cada una d’aquelles fulles havien sigut subratllats diversos vocables i expressions. Es repetien constantment les paraules “klitoris”, “sex”, “fisting” entre les assenyalades, pel que vaig deduir que podia tractar-se d’un manual de sexologia. Em va estranyar que, si era així i essent un llibre de consulta, no hi trobés cap dibuix ni fotografia en el seu interior. El nus de la corbata a la portada també resultava desconcertant. Vaig arrugar dintre del puny la fulla que havia arrencat i la vaig introduir a la butxaca dels pantalons.
La porta que quedava a la meva esquerra es va obrir lentament, deixant veure tota la bellesa de la dona que m’havia acompanyat durant bona part del vespre. La faldilla negra i la camisa rosa havien deixat pas a un cenyit vestit vermell carmesí, amb sabates de tacó alt a joc que la feien encara més atractiva del que recordava. Per un instant em va venir al cap el record de na Laura i de la nit del meu vintè aniversari.
- Encara no estàs preparat? – el to de la seva veu va fer que s’esvaís el darrer rastre de desig que pogués quedar en mi – beu, amor meu – digué fent servir aquest cop un to molt més conciliador i amable, mentre allargava de cap a mi una copa mitja plena d’un líquid de color vermell i d’aspecte poc desitjable – necessito que estiguis bé pel que vindrà més tard.
A poc a poc, vaig aixecar la meva tremolosa mà cercant la copa que m’oferia aquella dona amb la terrible sensació que no era aquell el meu lloc. Per primera vegada des que havíem sortit del restaurant, enyorava, i de quina manera, als meus amics. Que devien estar fent en aquell moment en Jordi – quin greu em sabia haver discutit amb ell -, n’Adrià, en Tomeu i els altres. És ben probable que cada un d’ells estigués a casa, envejant la meva sort... Ja era ben tard. No portava rellotge, però sabia que la nit estava per acabar.
Una estranya barreja de sabors ompliren la meva boca mentre bevia. El líquid de color vermell que m’havia ofert na Cristina deixava al seu pas per la boca un embriagador regust, dolç i amarg a la vegada que va fer que, per segon cop durant aquell vespre, m’hagués d’apropar a algun lloc sòlid per a evitar caure a terra. Vaig agafar instintivament el pom de la porta del bany, obrint-la, entrant a l’interior i tancant-la immediatament darrera meu. No ho puc assegurar, però juraria haver sentit en aquell moment una veu masculina provinent de la cambra que acabava d’abandonar.


No vaig ser capaç de trobar l’interruptor de la llum. La nàusea era cada cop més insuportable i una glopada del licor vermell que havia begut feia uns instants, sorgí abruptament de les meves més profundes entranyes, inundant el sòl d’aquell lloc. El vòmit tingué l’efecte d’un cafè ben carregat a primera hora del matí. “He de fugir d’aquí”, pensava, aprofitant aquell instant de lucidesa. La tènue llum de l’alba entrava per l’únic finestró del quarto de bany. No devia fer més de dos pams per costat, i no semblava tancat de forma que no es pogués obrir senzillament. Continuava sentint veus estranyes provinents de l’habitació contigua. Un primer peu sobre la tassa del vàter seguit de l’altre damunt del lavabo, permeteren que arribés, no sense dificultats, a la maneta de la finestra, girant-la i tirant d’ella. L’aire fresc del matí acariciant la meva cara, va fer que sentís el valor suficient per impulsar-me amb el peu del lavabo, que va cedir lleugerament sota el meu pes, quedant penjat amb mig cos dintre la casa i l’altre mig fora. El marc de la petita finestra de fusta envellida es clavava dolorosament en la meva panxa i en els meus malucs, recordant-me el règim per perdre pes que havia abandonat setmanes enrere. Encara que el sol trigaria a sortir, la llum de la incipient matinada va deixar-me veure el que semblava ser el tub metàl•lic d’una baixant d’aigües pluvials. Quedava prop d’un metre a la meva esquerra, d’uns deu o dotze centímetres de diàmetre i, aparentment, ben fixat a la paret. Traient el cos per la finestra tot quant pogué i impulsant-me amb les cames, vaig agafar la canalera amb ambdues mans. L’intens dolor a la panxa i els malucs, va passar, de sobte, a les meves zones suposadament més nobles, de les que, en aquell moment, creia haver deixat bona part enfilada en el finestró. El tub de metall va suportar bé el meu pes mentre iniciava el descens. Calculava que era a uns cinc o sis metres del sòl, i de mica en mica vaig anar baixant intentant col•locar el peus en els petits sortints de la irregular paret de pedra. Havia descendit uns dos metres, quan el peu dret em va relliscar fent que tot el pes del meu cos quedés suspès de la baixant. Un soroll sord i breu es va produir en aquell instant, quan una de les fixacions de la canonada a la paret es va amollar, fent-me caure al buit amb aparatosa violència mentre diversos segments de tub colpejaven amb força el meu cap. Una aguda punxada de mal al turmell en incorporar-me, va fer que emetés un gemec de dolor.
L’Audi TT seguia just davant de l’entrada de la casa. Mi vaig apropar gairebé arrossegant-me. El dolor al turmell era cada cop més intens mentre un fil de sang em descendia lentament pel front i per la galta fins gotejar a terra just davant els meus peus. La clau del cotxe era al contacte i, amb un esforç que em va semblar que seria el darrer, el vaig arrencar, posant primera i trepitjant a fons l’accelerador. A través del mirall retrovisor vaig veure com tres persones sortien en aquell moment de la casa. Una d’elles començà a córrer, vociferant, fent escarafalls amb els braços i intentant seguir-me.
- Malparits! – vaig cridar - malparits!
El portell d’entrada a la finca em va semblar encara més angost que abans i bona part de la carrosseria del meu cotxe nou hi va quedar. Era el que menys em preocupava en aquell moment. No puc recordar quan de temps vaig seguir conduint pels caminois estrets, plens de vegetació als costats pels quals ja havia transitat el vespre anterior. La meva visió era cada vegada més borrosa i una intensa sensació de son s’anava apoderant de mi fins a fer-me tancar els ulls...