"Tu, jo i aquella enorme piscina"

Un relat de: MiquelBurot
“...La meva relació amb na Paula havia començat d’una manera, almanco, peculiar. Érem molt joves, gairebé uns nins, quan per aquests atzars de la destinació, ens coneguérem a la piscina comunitària d’un bloc d’apartaments a les afores de la ciutat, on hi vivia, en aquells dies, el meu germà Josep, que acabava de sortir d’una traumàtica relació, acabada en divorci, i una tia de na Paula de la que mai no vaig saber el nom. Va ser un dia a finals del mes de juny, tot just acabada l’escola, i la piscina i la resta de zones enjardinades dels apartaments romanien pràcticament desertes. Jugàrem dins l’aigua i xerrarem llargues hores, de l’escola, dels amics, de la roba, de la música... Als meus disset anys, era un autèntic luxe gaudir d’una enorme piscina, privada i solitària, amb la companyia d’una al•lota que em va semblar preciosa des del primer cop d’ull. Va dir que tenia quinze anys i que estudiava segon de batxiller, que era allà perquè la seva tia l’havia convidada a passar un parell de dies amb ella, però que aquell mateix vespre havien de venir els seus pares i germans a cercar-la. Interrompérem la nostra mútua companyia únicament el temps d’anar a dinar, acordant reunir-nos, un altre cop, just després d’haver-ho fet.
- A on vas tan aviat?, te caurà malament el dinar – havia sentit dir al meu germà des de la cuina quan jo ja era al costat de la porta i a punt de sortir.
- A prendre un poc el sol. No és cada dia que tinc una piscina només per a mi. Ah!, i ja em tocarà demà escurar els plats a jo– digué al temps que tancava i enfilava el camí cap a l’exterior, escales avall. No hi havia temps d’esperar l’ascensor.
La parella d’estrangers, de certa edat, que havíem deixat a la piscina una hora abans, s’havia anat, i en la solitud d’aquell lloc i d’aquell moment vaig pensar en el greu que em sabria tenir raó amb el que acabava de dir-li al meu germà sobre la soledat, la piscina i jo. Tot i això, només havien passat exactament cinquanta-cinc minuts des que m’havia acomiadat de la meva nova amiga, no pareixia massa temps com a per estar preocupat de que ella no vingués, i vaig decidir esperar, assegut a l’ombra d’un pi, pensant amb aquella al•lota a la que acabava de conèixer, però a la que, en la meva immaduresa, considerava ja com a la propietària del meu cor.
Na Paula va aparèixer una hora més tard durant la qual hagués dit que el temps s’havia detingut. El rellotge Seiko, últim model, submergible i a prova de cops que m’havia regalat la meva padrina l’anterior Nadal, semblava haver alentit la seva marxa fins el punt d’aturar-se. Que llarga es va fer aquella hora!
- Hola Miquel!, fa molt que has tornat a baixar? – va preguntar na Paula amb aquella rialla fresca de la que ja estava perdudament enamorat.
- No, acab d’arribar. No fa ni cinc minuts – vaig mentir descaradament al mateix temps que intentava fer servir una expressió forçada de desinterès.
- Va Miquel, no m’enganyis. T’he vist tot el temps des del balcó del meu apartament i fa més d’una hora que ets aquí.
“Vull desaparèixer de la faç de la Terra” vaig pensar mentre tancava els ulls i m’empassava la saliva. Havia descobert la meva mentida i, el que era pitjor, segur que se n’havia adonat que el meu desinterès per ella era falç com els doblers del Monopoly.
- No passa res, Miquel – va continuar ella donant-me temps a pensar una nova estratègia – aquestes mentidetes són de las que no fan mal. És més, jo no he baixat abans perquè la meva tia s’ha entestat a que l’ajudés a plegar un munt de llençols vells, encara que ella els anomena antics, que va heretar de no sé quin familiar difunt. Va Miquel, anem a l’aigua! – va dir mentre s’aixecava, agafava la meva mà i tirava de mi sense donar-me temps a contestar.
Entre jocs i rialles continuarem gaudint un i l’altre de la nostra mútua companyia, fins que va arribar aquell moment, únic i precís, on tota la màgia acumulada fins aleshores es va esvair en un instant, tirant per terra la incipient relació que, almanco per a mi, havia suposat la creença d’haver trobat el que havia de ser l’amor de la meva vida. En un d’aquells divertits jocs dintre de l’aigua, que no consistien en gaire més que bussejar d’un costat a l’altre de la piscina, observant-nos i fent-nos senyes i carusses, na Paula va voler sortir sense usar l’escala, posant les mans sobre la vora i tractant d’impulsar-se cap a fora, però sense aconseguir-ho, pel que vaig intentar ajudar-la col•locant ambdues mans, una a cada anca, just a sobre del seu fantàstic cul de quinze anys, per tal d’ajudar-la a aixecar-se fins que fos capaç de posar el genoll damunt l’aspra rajola de color gris fosc que envoltava la piscina. Aquell innocent, encara que atrevit gest meu, va provocar en la meva companya una reacció de la que vaig trigar dies a recuperar-me. Un cop asseguda damunt la vora de la piscina, i mentre jo la mirava com a volent fer-la còmplice del que havia fet i partícip de la meva felicitat, na Paula va allargar la seva ma dirigint-la, amb força, cap a la meva cara, que va encaixar una sonora bufetada que va tenyir immediatament de vermell la meva galta i que va fer, al mateix temps, que despertés sobtadament del meu somni d’amor etern amb aquella preciosa al•lota que havia conegut feia només unes hores, però de la que acabava d’adonar-me que no coneixia gens.
- Com t’atreveixes?- digué na Paula mentre s’aixecava i, al mateix temps, agafava amb una mà les xancletes color de rosa sense aturar-se a posar-se-les i amb l’altre l’enorme tovallola de “Sprite” que havia fet servir tot el temps – tot anava tant bé, perquè ho has fet?
- Jo... Paula, perdona. Ha sigut sense voler. PAULA!, PAULA!
Va ser inútil. Na Paula va partir corrent a tota velocitat cap a l’entrada del bloc d’habitatges a on hi vivia la seva tia. Vaig quedar immòbil dintre de l’aigua per espai d’uns minuts, rumiant el que havia passat sense acabar d’entendre-ho. Era cert que havia posat les mans al cul de la meva amiga i que m’havia agradat, però ho havia fet quasi inconscientment i sense cap mala intenció. Que podia haver molestat tant a na Paula? Crec que aquell dia de finals de juny, amb mig cos submergit en una enorme piscina per a mi sol, vaig començar a entendre que no hi havia res a entendre en relació al comportament femení...”

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer