Mirar-te mentre dorms

M'agrada mirar-te mentre dorms. M'agrada fer-ho perquè ara seria capaç de dir-te totes aquelles paraules que abans m'han fet por pronunciar. És curiós. De fet, sovint tinc ganes de dir-te tantes coses que m'entrebanco amb mi mateix i coacciono els meus sentiments per tal d'acabar no dient res. Aquells silencis que fan mal.
Miran-te mentre dorms he trobat la manera de desembussar totes aquelles coses que m'hagués agradat dir-te aquesta nit, tot allò que em passa pel cap entre petó i petó i tot allò que no em permet viure cada moment al límit per culpa de pensar en el que vindrà després.

Fa no res s'ha posat a ploure amb força, com una tempesta eterna d'agost o com quan plou a la selva. Tu no ho deus sentir, ja fa estona que dorms -apropant-me a tu, puc escoltar com respires al ritme dels teus somnis-. Miran-te mentre dorms jugo a imaginar-me en què deus estar somiant, o en si t'ha agradat adormir-te mentre t'abraçava, o en si aquesta cara d'àngel és sinònim de què estàs tant segura com jo de voler compartir la vida mútuament.
A vegades penso en el dia en què et vaig conèixer i em dona la sensació que si aquell dia no hagués existit, tot el que he fet d'aleshores ençà hagués tingut un altre signe. Crec que ja t'ho vaig explicar una vegada: exagerant, em costa entendre com he pogut viure durant tots aquests anys sense tu. Sempre t'he dit que els àngels, per mi, son aquelles persones que apareixen del no-res i et salven d'un pou ple de pena com si d'un salvavides es tractés. Per això és com si mirés enrere i tot el que he viscut abans de tu tingués un altre color, un color a antic, a llunyà; és com si tingués la sensació que mica en mica has alterat la meva manera d'entendre les coses fins al punt de fer-me sentir millor persona al teu costat.

M'agrada mirar-te ara que dorms perquè em fa gràcia veure com tens les cames arrupides dins els llençols. Em pregunto si deus tenir fred, o si estàs somiant que vas amb bicicleta per un pont molt llarg que no té final, o si escoltes les gotes d'aigua caient sobre la teulada de l'habitació. De fet, m'agrada estar despert mentre dorms perquè tinc la necessitat involuntària de moure'm de forma més lenta, sense fer soroll per por a despertar-te, suavitzant els gestos per tal de no moure el llit evitant el nyigo-nyigo del matalàs.
Sincerament, em podria tirar la nit sencera miran-te i no me'n cansaria mai (veus, aquest es un dels avantatges de mirar-te mentre dorms, poder-te dir coses que si te les digués desperta em diries: -que n'ets de tòtil!). A part, no és només qüestió de mirar-te i escriure tot això que escric, és més que això; és el fet d'adonar-me que ets real, que la nit existeix i que la pluja s'ha convertit en la banda sonora d'aquesta habitació plena d'esperança; l'esperança de saber que per nosaltres, en el punt i final dels finals s'hi poden afegir dos punts suspensius més.

Observant-te ara, mentre dorms, me n'adono que si no et conegués i et trobés sempre a un vagó de metro qualsevol, cauria dia rere dia en la trampa de no parar-te de mirar i desitjar anar a la fi del món amb tu sense ni tant sols saber el teu nom.
Segurament això és mirar-te mentre dorms: saber que aquest llit no és la fi del món però que potser n'és el principi.