Sinceritat

Saps què?
Podria dir-te que la teva mirada
és el reflex de llum que es dibuixa sobre un llac,
com un camí de roses que entortolliguen
amb el cel estrellat de tardor,
però no faré res d'això,
perquè jo no parlo com un poeta del XIX.
Jo parlo del que sento sense la necessitat
d'adornar el que escric amb ornaments barats,
sense que em faci falta fer-ne de les paraules
autèntiques margarites de paper xarol
que fan més viu un trist vestit negre.
Per això t'escric així,
perquè la poesia és sincera o no és,
i jo sols crec en la poesia plena de tu,
escrita per tu i amb tu,
banyada amb els teus cabells
i il.luminada -ara sí-, pels teus ulls
eterns com el vers d'una oda.

Parlo de la poesia que hem construït junts.
Parlo d'aquella poesia que no està escrita
dins els llibres sinó dins nosaltres mateixos.
Parlo del que és conjugar verbs
i executar-ne la força en la realitat,
alliberant els versos
de dins la presó de la mètrica
per fer-los volar eternament dins la nit,
com aquella matinada d'hivern
en què vaig segrestar el carrer de casa teva
per escriure amb pintura damunt l'asfalt
que ets les mil pàgines d'una novel.la
a la qual no vull escriure un final.