Mare...

Quin paisatge de colors més bonics ens descrius. Entre la realitat i el somni d'una mare que creu i estima, entre la realitat i els somnis d'un nen que pregunta cercant nous camins, descobrint nous misteris en els petits detalls.

Un poema que dolçament i sense dubtes ens ensenya a creure amb ulls sense judicis en l'essència de la humanitat...

No t'havia descobert, com pot ser. Gràcies al Marc Freixes t'he llegit i t'asseguro que les teves paraules m'han arribat molt endins.

Una abraçada i fins força aviat!

Hola! ara et descobreixo noi! quina passada de poema, em sembla fantàstic. Ho sento...no és que em sobrin avui les paraules jeje (((tinc un mal dia))) però això no m'impadeix llegir-te i dir-te que és fantàstic el que escrius. Felicitats!! et seguiré llegint!

laura^^

hola juseph, diria per la fotografia que ets força jove... doncs només m'agradaria dir-te que m'he llegit uns quants dels teus poemes, i que sincerament tens un talent que hauriem de saber cuidar entre els molts de relataires que hi ha per aquí en el web

malgrat no haver-te llegit mai abans, sé de sobres que sóc davant d'un poeta que escriu per pur plaer, i es nota!!

aquest poema en especial, doncs m'ha fet posar la pell de gallina,
el trobo genial... i no hi falta cap paraula ni cap vers perquè ja hi és tot

continua gaudint de la poesia

però continua gaudint sobretot del teu fer en la poesia,
perquè és el teu fer qui pot aconseguir de posar un nou granet de sorra damunt de la gran taula poètica de la nostra estimadíssima literatura catalana

només així, entre tots, aconseguirem fer de les revolucions de cadascú de nosaltres, els avenços més intensos per trobar-li un camí digne a la nostra història

així oncs company,
salut i independència!!