Ells, amb final feliç

Un relat de: L'escriptor mediocre

Per algun motiu desconegut, ella li havia tornat a venir al cap. A vegades li passava, i quan ocorria, podia estar-se tardes senceres imaginat com li devia anar la vida.
Feia anys que no la veia, tot i que feia just unes setmanes s'havien creuat unes paraules per un carrer del centre que, ell sabia segur, els agradava als dos, sempre i quan ella no hagués canviat la geografia del seu mapa.
S'havien creuat, però no l'havia vist com sempre. Havien deixat de veure's quan van deixar-ho per enèsima i últim vegada. Ell ho havia volgut així. No volia tornar a patir. Primer s'esquivaven quan sortien amb els amics comuns. Quan un ho feia, l'altre es quedava a casa o feia altres plans. No ho havien organitzat, però se sincronitzaven instintivament per no trobar-se.
Més tard ella va començar a sortir amb els amics del seu xicot i van acabar per perdre's de vista. De fet no era nou, era el de tota la vida, i estava segur que mai l'havia deixat d'estimar, Fins i tot quan estaven junts, Per això a vegades encara es preguntava què havia pintat ell en tot això.
Quan van deixar-ho, els primers mesos van ser el pitjors. La seva feina de cambrer no li va facilitar les coses, i les ganes irreprimibles que tenia d'estar sol i no de voler parlar amb ningú es veien truncades a cada passa que donava per aquell pub de barri, que va arribar a odiar durant tant de temps, fins que va arribar un moment en el que va aprendre a no donar-li importància. No volia que res que no fos ell l'afectés després que ho deixessin: ella amb tristor i ell amb la ràbia de l'esperança estripada.
Poc després de recordar-la i de passar unes tardes imaginant la seva vida es van tornar a creuar al mateix carrer de sempre. Era com si algun ressort ocult els empenyés a anar al mateix lloc al mateix temps, amb la mateixa organització muda que sempre, i tant, l'havia sorprès.
Aquella vegada, però, va ser diferent. Quan es van veure, tots dos es van acostar per parlar. Ja no recordava la seva veu després de tants anys intentant oblidar-la. I quan la va sentir va sorprendre'l apreciar que havia canviat.
L'última vegada que havien parlat, la seva veu tenia tonalitats de tristesa i d'enyor. Melancolia en format musical. Ara, la seva veu era diferent. No era aquella indiferència fingida per ocultar sentiments que duia a flor de pell, per evitar que ell ho passés encara més malament. Era una indiferència real.
I aquella petita esperança, creada per la veu d'indiferència fingida que li deia que el seu comiat no havia sigut definitiu, que podria haver una altra oportunitat, i que involuntàriament encara guardava ben endins, es va acabar de trencar del tot.

Aquella nit, quan va arribar a casa va veure les entrades pel teatre que ell havia comprat per anar els dos. Les havia comprat el dia abans d deixar-ho, i no es va atrevir mai a anar-hi sol o buscar-se algú per anar-hi. Ella no va saber mai que les tenia.
Ella hi havia anat. Amb l'altre. Just el dia que havien d'haver anat ells. Ella mai li ho havia dit, però ho sabia.
Les va agafar i, alleugerit, va esclafir a riure per com s'assemblava allò a tots els contes de desamor que la humanitat sempre havia escrit.

Comentaris

  • Perry | 17-01-2009 | Valoració: 8

    justament el final que veig que no agrada a molts és el que m'ha agradat a mi.

    Com si per un instatn deixés d'estar al seu mon i se n'adones que auest es pareix més al de les pel·licules que al real.

    ja saps que aprecio com escrius

    petons

  • ple de coincidències[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 04-01-2009

    i amb un final original, però cert, li cal alguna cosa més.
    La história està bé, no és gaire original, és mol habitual un fet similar, més en llocs de reduida població o cercles tancats. Crec que el relat demana més implicació emocional i descripció del protagonista, o pot quedar com una simple anecdota.

    Bona feina

    Ferran

  • massa trist[Ofensiu]
    ahse56 | 03-01-2009

    No se què hi ha de veritable al conte, pero el trobo molt trist i amb un final poc treballat. Fins i tot, diria que el final no em sembla...

  • Melancolia en format musical.[Ofensiu]
    jOaneTa | 24-11-2008 | Valoració: 10

    M'ha encantat aquesta frase, trobo que dona tendresa a l'història i realisme a la sensació viscuda pels dos personatges.
    Nosé si és autobiogràfica però el que sé és que si pot ser-ho, a mi m'ha passat quelcom semblant.
    espero tornar a llegir-te.


    jOaneTa

  • amelie | 24-11-2008

    Vale ja que t'has fet esperar tant, et comento.

    M'ha agradat, és una historieta que té el seu encant. I sobretot el final trobo que tot i que li podries haver donat el "final trist" i una mica tòpic, has pogut salvar la situació i m'ha agradat molt molt moooolt la volta que li has donat. Si, i la metafora de les mirades també.

    desordenat, pero be no? el comentari??? :)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: