Mai més no tornaré a sentir, que no he sigut res

Laura, és un dels poemes més profundament bonics que t'he llegit.
M'has fet emocionar...
Té l'esperança i la força del qui ha comprès tantes coses; del qui ha trobat l'explicació en cada segon de vida i sap anar endavant amb el cor ple de llum i les mans plenes de paraules.
Aquest agraïment per tot el que et va arribant i les persones que estimes és una carícia càlida i ferma que acarona i encoratja. Aquestes petites coses que tenim a la vora i sabem contemplar des de la sensibilitat de l'ànima, són el primer i gran pas per aconseguir un món millor.
Sé que ficaràs molt més que la teva pedreta, no em facis dir el perquè, però m'ho diu el cor.

Una enorme abraçada!

m'ha trencat el cor. Es preciós tia. una autèntica passada!!!

continua aixi
records

Ja fa temps que et llegeixo, però encara no t'havia deixat cap comentari.

Avui m'estreno per dir-te que aquest poema m'ha agradat molt, m'ha transmès esperança, seguretat i m'ha fet sentir una emotivitat preciosa dirigida a algú molt estimat.

Felicitats, i molts ànims per seguir escrivint, et llegiré encantada : )

Un petó maca!