Tant eternes i breus... tant fràgils

He tornat a caure avui,
en el conjur de les paraules.
Tant eternes i breus a la vegada,
tant fràgils...

No he pogut fer res més
que contestar-te amb el to
que el meu desig
ha dissenyat.

Per un moment, els teus mots,
m'han conduït al passat,
i he somrigut, tot i sabent,
que tot era un miratge emboirat de desig.

Potser, avui, tornaré a plorar,
al igual que ara somric,
i, si m'ho permets, faré d'aquesta brevetat,
una poesia eterna.

El temps passa sense que ho volguem,
m'empressona en els més fràgils
dels sentits.

...Jo, em trenco.