Mai ens separerem

La confusió es va apoderar del meu cos. No sabia com expressar-ho. Ni com treure-m'ho de sobre, com desfogar-me de la pressió que hi havia dins el meu cor. Vaig entrar en estat de crisi. Vaig deixar de escoltar la gent, de parlar. Estava confusa i perduda, i l'única emoció i dolor que sentia era la gran estella de gel que hi havia clavada dins el meu cor. Fa mesos que no surto de casa. Em tinc que desfogar-me, explicar-ho a algú. Necessito consell, comprensió. Necessito algú que s'estigui al meu costat i em consoli mentre intento plorar. Podria plorar sense parar, sense consol, desesperada, i després parar i obrir els ulls. Però no ho faig. Perdre algú del nostre costat és molt fort. Sobretot si és algú amb qui sempre havies confiat, amb qui sempre havies rigut i compartit les llàgrimes, amb qui havies passat tota la vida. No puc plorar. Sento una gran buidor dins el meu cor. Una buidor que sé que mai s'omplirà, i una tristor que mai es curarà. Tothom a qui coneixia, ara em mira amb ulls de compassió, mentre pensen "Pobre, ha patit un cop molt dur. La seva germana...". Però ells no ho entenen. Pensen que aquest estat de crisi dura massa. Ells no ho comprenen. No ho comprenen perquè no ho han viscut. Era la meva germana bessona i érem inseparables. Ho compartíem tot, i a vegades teníem els mateixos somnis. Sempre ens passaven coses al nostre voltant, a les nostres ments, coses estranyes gràcies al fet de que érem bessones. Sempre estàvem lligades. Encara que ens separessin quilometres i quilometres sempre estaríem connectades. He viscut tots aquests anys, quaranta-dos anys, amb ella. Encara que no hi hagués ningú entorn meu, sempre la tenia a ella. No podíem parlar, es clar, però sabia que ella estava allà, que sentia que em trobava sola, i llavors em confortava. Sempre m'ha fet costat. Sempre la tenia. Ho vam compartir tot. Una vegada, quan jo vaig tenir un accident, ella va sortir del treball i va venir. Ella sabia que havia tingut un accident, i havia vingut de seguida. Estàvem molt unides una a l'altre. Sempre sentia al meu cor una calidesa, que era ella. I ella també tenia una calidesa dins el seu cor, era jo. Hem compartit moments difícils i de temor, com quan estàvem embarassades, que teníem por de com podia anar tot. Hem estat unides sempre.
Recordo una vegada quan érem petites, que ens vam fer una promesa. Tot va començar a l'escola. Ho recordo com si fos ahir. Ella s'havia fet mal al genoll jugant a futbol. Aleshores, nosaltres dos estàvem en classes diferents. Jo estava a la classe fent matemàtiques. De sobte, em va fer molt mal al genoll, i vaig arrencar a plorar al mig de classe. Llavors tenia sis anys, crec. Els professors al principi no entenien res, però al final van lligar caps. Quan vam tornar cap a casa, ens vam fer una promesa, ens vam dir que mai ens separaríem, que sempre estaríem juntes passés el que passés. Després, vam tornar a casa cantant, alegres i felices, pensant que res ens podia separar.
Al llarg dels anys, he anat pensant que alguna de les dues es moriria primer. No volia ni pensar-ho, em venien llàgrimes als ulls tan sols de pensar-hi. Però el que vaig pensar fa quatre anys, és cert: cap de les dues podria viure sense l'altre.
Ara, em miro al mirall i no sé si estic mirant la meva germana o el meu reflex.
No sé si ho comprendreu, Jordi, i vosaltres, fills meus, però vull anar amb ella, a trobar la meva germana bessona, després de tant de temps. Vull trobar-me amb la meva meitat, la meva germana, la Carolina. Sé que sona molt de pel·lícula, però és la veritat: segurament, quan llegireu aquest escrit, jo ja no estaré aquí. Ho sé i ho comprenc, serà un cop molt dur per vosaltres, però, creieu-me, és el millor. Jo no puc viure més sense ella.

Ens vam fer una promesa: "mai ens separarem, oi germana? Sempre estarem juntes, juntes, i mai ens separarem passi el que passi."
Adéu.