Lluna plena - Capítol 9

El pensament d'en Marc, ensonyat encara, es debatia entre la sensació de felicitat del que acabava de viure, i el mal pressentiment que l'hi produïa aquella fugida, aquella desaparició, sense cap explicació, cap nota, cap comiat.
Va passar el mati intranquil, però pensant que segurament devia de ser una paranoia seva, que ella havia anat a treballar i al sortir el telefonaria i es tornarien a trobar.
Va decidir que l'hi aniria be donar una volta per Montmartre, veure que feien els seus colleges, li trauria les cabòries.
Va agafar el bus fins la place Pigalle, lentament va pujar les escales, admirant le Sacre Coeur i va seguir fins la Place du Tertre.
Allà va gaudir com feia temps que no ho feia. Va anar a trobar un parell d'artistes que coneixia i es va deixar omplir d'aquella atmosfera bohèmia que tan l'hi agradava, van recorre estudis, van parlar d'art. Tot endinsant-se en aquell mon, va comprovar que era mes bo del que es pensava, que no es tenia que haver aïllat tant. Varen convidar-lo a sopar i van prendre unes copes. Ja una mica begut, va recordar la Maria, i va marxar rapit, dient que tornaria un altre dia, per acabar de parlar de algun projecte que l'hi havien ofert, els altres anaven pitjor que ell i no es varen adonar de res, encara que proferissin algun mot inintel·ligible.
Va arribar tard al hotel, i l'hi van dir que no havia tingut cap trucada, ni cap missatge. Es va decebre, però a la vegada s'alleugi, nomes hagués faltat que el veies amb aquell estat.. Sembla mentida que sigui tan burro es va dir a si mateix tot donant-se un cop de cap a la paret.
L'endemà, va trucar-la a la feina, i varen dir-la-hi que no hi era. Va deixar l'encàrrec que l'hi diguessin que el truques al hotel, el mes aviat possible. No va tenir cap noticia seva ni aquell dia, ni l'endemà , ni l'altre. Si la telefonava, mai s'hi podia posar.
Finalment es va apostar davant la porta de la feina, ja que no sabia on vivia ara. Al migdia, va veure-la sortir, feia tant goig, anava tan ben vestida, tenia una expressió tan serena, que en Marc va quedar ben impressionat. Encara i va quedar mes quan va veure que l'esperava un home, madur però atractiu, que va rebre-la amb afecte. Varen fer-se un peto, i varen entrar a un restaurant. Ell l'agafava per la cintura, satisfet com si portes un tresor.
En Marc va notar que l'hi mancava l'aire i es va repenjar a la paret per no caure.
Va deambular sense rumb, una bona estona. Primer va pensar marxar l'endemà mateix cap a casa, però va decidir lluitar per una vegada, no volia fugir, ni amagar-se mes. Un fort impuls arrauxat, va fer-l'hi pensar que amb el que havia passat feia uns dies, aconseguiria que tornes amb ell, es veia que encara l'estimava.
Al cap de un parell de dies mes, quan ell ja s'ho veia tot perdut, ella va telefonar-lo i el va citar a un bar prop de la place Etoile. Aquet cop, l'esperava seriosa i nerviosa, encara que ho intentava dissimular amb una mena de ganyota que pretenia ser un somriure. Varen assegures un enfront de l'altre. Abans de poder dir res, a la Maria va sonar-la-hi el mòbil, parlava de presa, segura de ella mateixa, va donar instruccions, i va penjar.
Que bonica que era, encara que hagués canviat tant des de que l'havia deixat, no per això l'hi agradava menys, sinó tot el contrari. En Marc estava decidit a anar per totes, inclús havia pensat en traslladar-se a viure a Paris i en el seu cap bullien idees, de exposar allà, de tenir èxit, de poder donar-la-hi a ella tot el que necessites per fer-la feliç.
Quan ella va treure'l del seu embadaliment i va començar a parlar, va semblar que dubtava, o potser que triava les paraules mes adients. Per fi, sense embuts, va dir-li, que l'hi sabia molt de greu per ell, que l'últim dia s'havia deixat portar pel passat, però a pesar del que havia sentit per ell.
Tot a la vida te el seu temps, i el d'ells dos s'havia acabat. Ara tinc una vida que m'omple totalment. La feina es excel·lent, i també tinc un company sentimental que m'estima com jo necessito, i a qui jo no deixaria per res del mon.
Ara agafant-li les mans instintivament com per consolar-lo, va dir amb un dolç català ja una mica afrancesat, Sempre amb recordaré de tu, vaig estimar-te molt, però també amb vares fer molt mal. Desitjo que tinguis sort a la vida.
Va continuar parlant-li una estona mes amb aquella expressió dolça i trista a la vegada, però ell ja no va sentir res mes.