Lluna plena - 3

No se quan de temps vaig viure d'aquella manera, no tenia noció dels dies, ni dels mesos, només els cavis de les estacions, feien que amb poses mes o menys roba, però això era pura rutina, no canviava res, no feia que amb sentis diferent.
De tant en tant, venia en Jaume, un dels meus marxants i també amic. Donava una bona dosis d'aire fresc a la meva trista existència, la casa cobrava vida amb el seu anar i venir d'un costat a l'altre, fent-me reaccionar amb els seus comentaris incisius, sincers però dits de una manera que feia que no podes enfadar-me amb ell, sobretot perquè ens teníem molta confiança. Feia molt de temps que ens coneixíem i algunes vegades havia segut jo qui l'hi havia tingut que donar un cop de mà.
Qui ho havia de dir, aquell cap de trons d'en Jaume, fent-me espavilar. Últimament sempre venia carregat de cales,
deia que l'hi treien els meus quadres de les mans. Corria a l'estudi per recollir-ne de nous, deia que cada vegada pintava millor, que no podia entendre com en aquell estat de boig depressiu, podia fer aquelles obres d'art. Jo no me'l creia gaire, tampoc allò amb feia reaccionar, guardava els diners, que abans nomes m'arribaven per comprar teles, pinzells i pintures, i els guardava dins un calaix de l'estudi.
En Jaume va saltar com una garsa, cridant com un foll.
¡ Però Marc, com pots ser tant gamarús, si en aquet calaix hi tens una fortuna!. ¡ Com se't acut, tenir-ho aquí de qualsevol manera!, ara si que et veig fotut, no veus que t'ho robaran. Noi reacciona d'un cop, cada vegade fots mes bogeries.
Si tant desesperat t'ha deixat la Maria, ves a veure-la i digues-la-hi el que sents, al menys ho hauràs intentat. No puc suportar veure com t'estàs destruint. Sort en tens que per lo menys t'ha donat per pintar de meravella.
D'altres persones que també li venien els quadres, no eren tan honrades com en Jaume, i feien un bon negoci amb en Marc, com que no semblava immutar-se per res, anaven fent-li cisa, cada cop mes a la descarada.