Licor de llangardaix

Sempre havia cregut que el mar era blau, com un segon cel, però aquella nit de convulsions tot deixava de ser el que era. No em feu dir com em vaig trobar al mig de l'oceà: jo em marejo de mena, prou que ho sé, i suporto molt malament les calorades. No m'ho pregunteu: la febre i l'embriaguesa plegades se les inventen totes, i quan et despistes ja t'han soterrat amb els seus dits llargs sense mans.

Malalt i tot, però, encara me'n recordava del blau del mar, i el mar ja no era blau. Em vaig esglaiar tant de veure el brou espès d'aigua verda com la menta al voltant meu que faig fer un xiscle, ja m'explicaràs qui m'havia d'escoltar si no hi havia ni un pam de terra.

Amb l'ensurt els sentits em van reviscolar, i ja tornava a notar el formigueig del cos, de la carn i els ossos que tant havia trobat a faltar en el meu viatge febril i que es trenaven una altra vegada amb la sang i els tendons. Gràcies a Déu continuava en aquest món: confesso que havia vist l'ombra de la por de morir caminant molt de prop.

Però l'aigua era verda. Com que també era espessa i una mica llefiscosa, es deixava capturar amb les mans: em vaig endur un glop als llavis esperant de tot cor la fortor de la sal, però tampoc era salada. Era dolça i encara una mica rància i tot, com els vins passats o el caramel cremat. Vaig pensar, vaig pensar molt seriosament, que no podia ser de cap de les maneres que un mar sencer, de continent a continent, estigués farcit de sucre o d'almíbar, així, a l'engròs: no era escrit enlloc, ni era cap llei, però no podia ser ni per bruixeria.

El mar era un caldo que no es feia entendre, perquè amb el verd oliós cobert d'insectes feia tota la fila d'un llac embafós, però un llac sense horitzons, desplegat sense fronteres fins allà on es perdia la vista d'un home normal.

Barrinava tot això, i barrinava la meva sort desgraciada, perquè no era el primer cop que la vida em feia males passades, quan de cop i volta les onades es van aixecar, i es desplomaven tal com ho vaig veure amb un espetec àcid que insultava les orelles. El mar verd, el mar de sucre, feia la guerra contra les seves aigües a punt de podrir-se, i es tatuava a la pell els remolins i espirals de cent braços, i les traçava amb la destresa i l'exactitud d'un artista antic.

Havia començat la simfonia terrible, i no sé si comptava amb mi o m'havia agafat de casualitat. Fos qui fos que orquestrava el vendaval, segur que ni m'havia vist, perquè ell era un déu de la natura i jo només un nàufrag prim amic dels insectes i els cap-grossos. Més valia així: preferia patir una catàstrofe que una venjança.

La vista em marxava d'un minut a l'altre, i aquell enfilall de llumeneres nervioses no sé si el feia el mareig o l'empatx de sucre. Les corbes del mar em feien rodar i rodar, i em vaig recordar de quan era petit i em posava a la banyera amb l'aigua bullint i sabonosa. Havia d'estirar el tap després de sortir, perquè si notava el terbolí entre les cames pensava, no em mireu així, que em xuclaria els budells i em quedaria pitjor que mort, buit per sempre com la carcassa d'una serp que muda la pell.

Haig de donar gràcies que la mar girés com un disc: així era impossible que m'ofegués, i amb tot el mareig i les ganes de treure fel que vulgueu, surava i podia sostenir-me. Escolteu això: la mar verda es va començar a buidar, com si l'aigua bullís de cop en un estiu d'obrir i tancar d'ulls. La cremor era viva, però com que sóc home de família fet als sotracs, surava i em podia sostenir.

Els mosquits i les larves, els gripaus i les angules, alçaven la veu amb la por de criatures amenaçades a flor de pell, perquè, t'ho miressis com t'ho miressis, la mar de l'home es buidava. I jo me'ls mirava i em feien tanta llàstima com si fossin fills meus. La febre i l'embriaguesa fan aquestes coses : el que són anys et pot semblar una nit, i en aquella nit de bestioles moribundes, el remolí no es va acabar fins el final.

No va acabar fins que el fons del mar, el misteri de tots els pobles, va quedar a la vista.

Ho vaig saber de seguida, perquè el tacte melós de l'aigua verda ja no em vernissava la pell. D'esma pura, perquè és on sempre es mira quan no es vol mirar res, vaig alçar la vista: i, des del fons de l'oceà, el cel em va semblar més lluny que mai. El soterrani del món, sec i eixut, feia angúnia: sense missa ni ritual, s'havia convertit en cementiri de totes les criatures petites, les nascudes el primer dia de la creació. Sense una gota d'aigua, reposaven totes estirades, i encara alguna bellugava aquestes potes que semblen pestanyes.

Em vaig llevar brut i arrugat, les aixelles i l'entrecuix feien pudor de podridura de fruita a mig rossegar i mai, ho juro, havia trobat a faltar tant el sabó blanc. Jo, un home fet i dret tan orgullós, tenia el mateix cos rebregat d'una pobra dona violada o vés a saber què. De la brutícia que no es pot esborrar.

Caminava sense esperar trobar ja ben bé res i quasi m'espantava de divisar les serralades i les valls, qui ho diria, que s'estenen al fons del mar amb tota majestat. Panteixava asmàticament, però més que el paisatge o que l'ofec, el que més em va espantar amb diferència gran va ser el gemec immens d'una bèstia que no es veia.

Buscant la pista del bramul aquí o allà, vaig descuidar els peus i el terre pissarrós em va fer relliscar i ensopegar, i em va fer caure penosament per un pendent feréstec: no n'estic segur, però posaria la mà al foc que d'ençà tinc alguna vèrtebra partida o alguna berruga rebentada.

La malastrugança va voler que anés a petar arran del jaç del monstre. No tenia nom però era ella: la serp antiga i gegantina, empresonada al fons del mar i endormiscada durant segles llargs segons diuen el versos que conec.

Feia respecte de veure-la així, dessagnada i moribunda, cargolada en si mateixa amb la cua brillant i escatosa, gruixuda com costa d'imaginar. El monstre respirava feixugament, com jo, i s'ofegava dins l'aire com un home s'ofega dins el mar. La serp es moria i només tenia la meva companyia invisible i diminuta, imprevista i oblidada per les escriptures, perquè les escriptures, ja se sap, esborren els insectes i les engrunes.

Després d'això ja no tinc records nets: no me'ls busqueu. Vull pensar amb claror, com he fet sempre, però la ressaca és aspra i no em deixa.