L'hort del pare

Un relat de: Montseblanc
Recordo l’hort del pare, sobretot en els dies d’estiu, quan hi havia tantes hores de llum i d’escalfor que la mare no ens deixava sortir a fora fins que el sol no començava a desmaiar-se. El pare treballava tot el dia i arribava cap a les set de la tarda. Els meus dos germans i jo corríem pel pati i pel carrer de terra, a peu o en bici. Ell feia un most i de seguida se n’anava cap a l’hort. Hi tenia un palosanto enorme que sempre deia que tallaria perquè feia ombra a les tomaqueres. I jo esperava que no ho fes mai perquè aquell arbre era preciós, tant les seves fulles arrodonides, com les seves flors blanques i els seus fruits que semblaven melmelada a granel. I el que més m’agradava era la seva escorça, aspre i rugosa, com de suro, que de tant en tant arrancàvem a petits bocins, per posar-los a l’aigua, petits vaixells que suraven veloços pels recs que feia el meu pare per regar-ho tot.

A aquella hora, cap el tard, començaven a cantar els grills i també les granotes de la riera que era a prop. El meu pare cavava, posava canyes, recollia la collita. Nosaltres rèiem, cantàvem i fèiem la nostra. La terra polsinosa entre crestall i crestall, allà on no hi arribava l’aigua, estava esquerdada a molts llocs, amb alguna verdolaga que s’havia escapat al magalló del meu pare i les formigues encara treballant. Feia una olor antiga, de esforç, de treball dur, de pagès. I quan es barrejava amb l’aigua sota les motes d’albergínies o de pebrots exhalava essència d’humitat, llot, capgrossos, bassa fonda i ombrívola.

I el soroll, del doll brollant a l’aixeta del tub que venia del pou, caient al safareig i sortint després cap on li marcava el meu pare amb la magalla i la terra. I la marialluïsa i la menta, que dansaven a l’aire, abraçades, després que les haguéssim fregat passant d’un cantó a l’altre.

De vegades el meu pare em cridava i em deia que collís uns tomàquets. Les tomaqueres em tacaven les mans i em gravaven a dins el seu perfum, per sempre. Tomàquets encara calents del sol, vermells i ataronjats, gairebé fosforescents de tant madurs i tan plens, de tant d’estiu com tenien a dins. I s’anava fent fosc, fins que gairebé ja no es veia res, i el meu pare tancava l’aigua, agafava el cistellet on hi havia posat unes cebes i uns brots d’alfàbrega i anava cap a la casa. Tots hi anàvem. Ens esperava el sopar.

Han passat quaranta anys i l’hort encara hi és. Més petit. El meu pare encara hi és també, i ma mare. Més petits. I tenen tomaqueres, i pebrots, i albergínies, i cebes, i alls. Ara reguen amb una mànega, el safareig ja no hi és i l’aigua del pou ja no es pot fer servir. El pati s’ha reduït. El carrer l’han asfaltat. I el palosanto, sí, el palosanto el van tallar. Però si poso un peu sobre aquella terra, si la grato una mica amb la punta de la sandàlia perquè alliberi la seva fragància, si tanco els ulls... Torno a ser la nena que corre entre les eres, la mare dient “vigila, que cauràs!”, el pare cantant fluixet “Eva María se fue, buscando el sol en la playa” mentre arrenca herbes i els meus germans cridant “a que no m’agafes!”

Comentaris

  • Sembla que et passi ara mateix[Ofensiu]
    Josep Llop Llop | 10-08-2017

    M' ha agradat la teva prosa per poètica i per fer reals els vells records.
    Emocions i percepcions de gent petita amb els sentits ben oberts.

    Felicitats per haver-nos-ho contat.

  • Simplement, hi ha records...[Ofensiu]
    Montseblanc | 05-08-2017

    ...tan bons, tan bons, que són com un caramel que de tant en tant llepo una mica per tornar a sentir aquell gust. I de vegades, humilment, necessito compartir-ho, presentar-ho en forma de relat, com un toffee embolicat, perquè qui vulgui el desemboliqui i provi també el gust, per no estar sola.
    Moltes gràcies a tots per les lectures i els comentaris.

  • No són cobles a la mort del seu temps ...[Ofensiu]
    kefas | 02-08-2017

    ..ni goigs a santa nostàlgia, patrona del desencís, verge martiritzada pels temps moderns.

    Aquesta prosa musical farcida de notes brillants com un fil de llum que explota en el subconscient i fa sentir harmonies pretèrites, és un himne a la vida.

    De la vida que és una, amb terra, asfalt, aixadell o whatsapp.

  • La vida a pagès i els horts i la infantesa...[Ofensiu]
    Mena Guiga | 02-08-2017

    Regals de la vida que cal presevar al pòsit del que marxarà amb nosaltres i que farà que hagi valgut la pena haver viscut. Només per aquells móns, aquelles sensacions, aquells jocs, aquell ser petits que mai ha de fugir de nosaltres, perquè és essència, és poesia, és amor, és descoberta, és tant!

    Jo també anava al campa i a l'hort i també tinc records d'aquests i són molt valuosos. I no ens els poden robar immaterialment.

    Abraçada!!!!!

  • Quin relat més meravellós![Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 02-08-2017 | Valoració: 10

    Ple de textures, colors, olors i sabors. Tots els sentits hi estan reflectits en aquest hort que encara podeu gaudir, encara i que tot s'hagi fet més petit.

    Els records d'infantesa són una font d'inspiració perquè la ment els guarda amb molt de cura. I quan una boníssima escriptora com tu els treu de la seva experiència i els regala als seus lectors, aleshores és un plaer per haver-los compartit tan generosament.

  • Dolç i melangiós[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 01-08-2017 | Valoració: 10

    Quanta nostàlgia tan dolça de llegir de quan eres petita! I quin món exposes, tan natural i silvestre! Et deu representar tots uns records impossibles de fugir. El pas del temps, per a mi, dins aquesta història, hauria sigut cruel. Per cert, el teu mode de redactar és excepcional.
    M'agrada l'exposició històrica de Nil de Castell Ruf. No estic d'acord amb kefas.


    Sergi : )

  • L'esperança dubtosa[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 01-08-2017

    Tens raó, Montse. I merci pel comentari. Ara jo m'hi fixo i, tret del títol, el veig com un cant a qui es veu condemnat a viure tota la vida miserablement.


    Sergi : )

  • Dolç perfum de terra[Ofensiu]
    kefas | 31-07-2017

    Apa Nil, no siguis au de mal averany. Aquesta tarda he estat observant les assutzenes. N’hi havia alguna amb els lliris blans a punt d’obrir-se. Quan ho facin, la seva intensa fragància ens acompanyarà durant quinze dies o tres setmanes com un vaporós taló de perfum que anuncia la fi de l’estiu.

    Encara que la cobrim amb ciment o asfalt, la enverinem o li perforem les entranyes a la recerca de materials que permetin satisfer les nostres beneiteries, la terra hi és i malgrat que la maltractem, ens dona vida. I sabem que, a la llarga, perdrem el torcebraç que mantenim amb ella.

    El relat de la Montseblanc és extraordinari i em transporta a moments molt llunyans i a d’altres que no ho són tant. Com el d’aquesta tarda. O com quan la remeno i li ofereixo una planta perquè la faci créixer i ens permet gaudir del miracle de la vida. Perquè la terra és tot, fins i tot els superbs que s’entesten en ignorar-la.

  • Tot va canviant.[Ofensiu]
    Nil de Castell Ruf | 31-07-2017 | Valoració: 10

    Gaudeixo molt llegint els teus escrits costumistes. I és els teus escrits són postals del la meva minyonia i despertar de la primavera. Són imatges que boniques, però també feridores i et diré perquè: doncs perquè ja mai més tornaran!. Si, des de l'època mesopotàmica fins ara, la vida campestre havia estat sempre igual: terra, aigua i enes fer a feinejar. Tots els membres de la família hi prenien part i la vida transcorria.... Ara, com tu dius, l'aigua escasseja, les millors terres s'han destinat a fer pisos, les joves generacions no volen ajupir-se per a treballar-la. En fi, que no hi ha marxa enrere. A la Xina ja comencen a fer enciams dins naus industrial, sense la llum del sol i sense terra...

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: