L'Home del Sac

Un relat de: almenarenca
Com la Sofia, una nena de vuit anys, poruga i espantadissa, tots els nens i totes les nenes que coneixia, en un moment o altre, havien sentit a parlar de l’Home del Sac. Com ella, els seus amics i amigues havien rebut de llurs progenitors, parents o cuidadors una mateixa amenaça segons la qual, si no es portaven bé, aquest personatge se’ls enduria. On, ningú els ho havia dit. Ni tampoc quin aspecte tenia, però segur que devia ser esfereïdor. Tot i la manca de dades aportades pels seus majors, la Núria, la seva germana més gran, de tretze anys i amb molta imaginació, ja s’havia encarregat de descriure-li els seus trets.
Li havia dit que, tot i ser un dimoni, adoptava la forma d’un home molt alt i molt fort.
Que duia bigoti.
Que l’únic que el delatava com a diable eren els ulls injectats en sang, que no podia amagar.
Que el sac que duia a l’esquena era molt i molt gran i que no tenia fi per poder-hi posar tots els nens dolents que trobés pel seu camí.
Que cap nen en sortia viu, d’aquell sac.
El nom de l’Home del Sac sempre havia estat present a casa de les nenes, però darrerament, els majors l’anomenaven amb més freqüència que abans.
L’Home del Sac els agafaria amb les seves mans per les espatlles si no obeïen els grans i feien malifetes.
L’Home del Sac els tancaria dins aquell bocí de tela aspra d’arpillera si marxaven a jugar lluny de casa.
L’Home del Sac no els deixaria veure mai més la llum del sol si es quedaven al carrer més tard de l’hora foscant.
La Sofia coneixia la raó de la constant repetició del nom de l’Home del Sac. Feia dues setmanes, una nit de forta tempesta, no podia dormir i havia caminat fins a la cuina de casa, on els seus pares encara eren desperts. Abans d’entrar-hi, pel to de veu, ja s’havia adonat que tractaven algun tema molt seriós, així que per poder-se’n assabentar, s’havia quedat arraulida darrera la porta, escoltant. Havia sentit com la seva mare explicava la desaparició, aquell mateix dia, de l’Arnau, un vailet de l’edat de la seva germana gran, que ella coneixia molt bé, car sempre turmentava els altres nens, els prenia l’esmorzar, les joguines o els ventava uns quants cops de manera totalment gratuïta.
I una setmana enrera, havia enxampat els seus pares parlant d’amagat d’elles de la desaparició d’un altre nen, el Joan, de la mateixa edat que la Núria i que l’Arnau, que sempre era esbroncat per jugar a les antigues ruïnes del Castell que hi havia dalt d’un turó, un lloc perillós per risc d’esfondrament i molt lluny de casa seva.
Ja eren dues desaparicions en poc temps i ningú sabia què havia passat amb aquells nens. No havien trobat els seus cossos i la policia no tenia cap pista que els permetés treure’n l’entrellat.
La Sofia, no obstant, com tots els nens de l’escola, havia arribat a una conclusió. El culpable havia estat l’Home del Sac. Ell havia agafat l’Arnau i el Joan i els havia posats dins el seu terrible sac. Mai més els tornarien a veure.
Havien passat set dies des de la darrera desaparició, molt de temps per a la percepció d’una nena de cinc anys. Aquella tarda havia decidit jugar a cuinetes al carrer amb la seva amiga Iris, sense recordar per res l’existència de l’Home del Sac, ni tenir presents les desaparicions dels dos nens. Jugant, les hores s’havien escolat sense que les nenes se n’adonessin i ja començava a fer-se fosc. Va ser en aquest moment que la Sofia, amb la tènue llum del capvespre, va veure, on començava el carrer, un home que avançava lentament cap a elles, un home alt, un home amb bigoti, un home amb un sac a l’esquena. Aleshores va cridar:
- L’Home del Sac! És l’Home del Sac!!!
Ràpidament, havia agafat pel braç la seva amiga, que s’havia quedat garratibada per la por i van entrar totes dues a l’eixida de ca la Carmeta, la veïna de davant del seus pares, amagant-se darrere la gran porta de fusta, que sempre era oberta. Fou aleshores que l’home cridà, amb una veu molt forta:
- Així m’agrada, nenes! Que tingueu por de l’Home del Sac!!
L’home havia marxat rient. La seva rialla semblava la rialla del mateix diable.
Un cop passats uns minuts i més tranquil•les després de l’ensurt, les nenes havien sortit del portal de la veïna i corrent, havien entrat a casa de la Sofia. Havien pujat les escales tant de pressa com havien pogut per a explicar-li tot a la Núria, la germana gran.
La Núria les havia escoltades molt seriosa i un cop hagueren acabat de parlar els digué:
- No patiu. Jo m’encarregaré de l’Home del Sac.
- Au, va! Tu no li pots fer res a l’Home del Sac, ets massa petita per fer-li res – van corejar les nenes.
L’endemà, la seva germana gran havia arribat a casa més tard del que acostumava i el seu pare, enfadat i amoïnat pel retard, l’havia esbroncat, mentre sopaven tots quatre junts.
Un parell de dies més tard, la Sofia va saber, per les notícies que s’havien escampat per l’escola i per la Vila, que havien trobat, al fons d’un pou de gel oblidat molt temps enrera, els cossos dels dos nens desapareguts, juntament amb el cos d’un home de mitjana edat. Al costat dels cadàvers, un sac amb quatre patates.
La policia havia deduït que tots tres havien caigut pel forat obert a la part superior del pou, difícil de veure per la frondosa vegetació que cobria tota la zona. Cap dels morts presentava signes de lluita, només les ferides provocades per una caiguda. El misteri de les desaparicions s’havia donat per tancat. Simplement, havien estat tres casos de mala sort.
La Sofia havia vist les fotos que havien aparegut al diari dels dos nens i de l’home de mitjana edat. S’havia quedat astorada en veure que era l’home que uns dies abans havien confós amb l’Home del Sac. En cap moment, però, li va passar pel cap que la seva germana hagués pogut vèncer tenir-hi res a veure.
Havien passat cinc dies més. No hi havia hagut cap altra desaparició d’ençà de la troballa dels cossos. Aquella tarda la Sofia havia decidit anar a jugar amb la seva amiga Iris a les ruïnes de l’antic Castell, malgrat que la seva mare li tenia prohibit. Sense adonar-se’n, se’ls havia fet tard i les dues nenes havien arribat a llurs cases quan ja començava a fer-se fosc. Aquest cop, a l’hora de sopar, el seu pare, enfadat i amoïnat pel retard, l’havia esbroncat a ella i no a la seva germana gran.
La seva germana gran l’havia mirat d’una manera molt estranya. Semblava molt enfadada amb ella.
L’endemà, a la sortida de l’escola, la Núria havia esperat la seva germana petita. Normalment, no ho feia perquè vivien molt a prop i a més, sempre preferia anar en companyia de les seves amigues i no haver de carregar la seva germaneta.
La Sofia després de rumiar una mica, havia arribat a la conclusió que havia estat la seva mare qui li havia donat aquestes instruccions, per la malifeta del dia anterior. Segurament, la mare volia assegurar-se que la seva filla aquest cop anés directa cap a casa.
Tot just havien començat a caminar que la Núria havia proposat d’anar a veure el pou on havien trobat els cadàvers dels dos nens i de l’home. La Sofia era una nena curiosa de mena i tot i que en un primer moment va objectar un què dirà la mare si fem tard, va acabar dient que sí.
El pou de gel abandonat era a les afores de la vila, força lluny de casa. El camí era llarg. La Núria estava absent, no havia dit ni una sola paraula durant el camí, ella que era tan xerraire. La Sofia estava molt cansada quan van arribar-hi. Les seves passes eren curtes i n’havia de fer tres per cada passa de la germana gran.
El pou era sota terra, en un petit turó. Es podia accedir al seu interior per un túnel fosc, estret i baix. Les nenes, però van preferir guaitar pel forat de la part superior. Donat que no hi havia baranes de protecció, ni res de semblant, les dues germanes havien decidit estirar-se a terra, llargues com eren, per mirar dins la foscor. A la petita li va semblar que el terra era molt avall i que allò era molt negre. No es veia que hi havia al fons del pou i va començar a tenir por.
- No tinguis por, Sofia – li va dir sa germana, amb una veu tota estranya.
La nena va aixecar el cap i va veure que la seva germana gran s’havia posat dempeus i la mirava amb foscor a la mirada. En aquell mateix moment, la Núria va agafar-la pels turmells, immobilitzant-la i va dir amb una veu encara més fosca:
- Ahir vas desobeir els pares, arribant tard i jugant en llocs prohibits. Has estat una nena dolenta, Núria. I les nenes dolentes han de rebre el càstig que els correspon.
La Sofia gairebé no podia ni parlar de l’ensurt. No podia ser que la seva germana li volgués fer mal. Si sempre s’havien dut bé, si mai es barallaven per res, si s’estimaven molt...
- Per què em dius això, Núria? No entenc què et passa. No ets tu. Deixa’m anar!!!
- Primer has de saber que quan tenia la teva edat, jo era molt entremaliada, no obeïa mai els pares, sempre feia malifetes i arribava tard a casa. Aleshores, un home alt i fort i amb bigoti, em va agafar, em va posar dins un sac i em va dur fins aquí, dins el pou. Em va fer coses lletges, em va dir que era una nena dolenta, que em castigaria i que els meus pares ja no em tornarien a veure. Malgrat les seves paraules, vaig poder-me escapar. No vaig dir mai res a ningú, ni als pares ni a cap amiga. No n’havia sabut mai més res. Suposo que devia fugir cap a un altre poble o que es devia amagar al seu cau, per por que no l’identifiqués. Quan l’Iris i tu em vau parlar d’aquell home que vau veure al carrer, vaig saber que havia tornat. Ell havia de ser el culpable de les desaparicions de l’Arnau i del Joan. Calia que l’aturés. Em vaig esperar amagada a prop d’aquest pou fins que finalment el vaig veure aparèixer. Duia un sac a l’esquena. Vaig pensar que hi duia un altre nen. Vaig veure com pujava el petit turó i com guaitava per aquest mateix forat. Em vaig acostar procurant no fer gens de soroll i el vaig empènyer dins el pou amb totes les meves forces.
La Núria aleshores va aturar la seva explicació. Agafà aire i continuà:
- Si promets ser una bona nena a partir d’ara, no rebràs cap càstig. Si, per contra, fas qualsevol malifeta, desobeeixes els pares o arribes tard a casa, l’Home del Sac tornarà i et castigarà. Ho has entès, Sofia?
La petita va assentir, tremolant.
La Núria va afluixar la pressió sobre els turmells de la seva germana, es va posar dreta i va ajudar la seva germana, que encara tremolava.
El sol ja volia pondre’s en l’horitzó. Totes dues van enfilar el camí cap a casa, agafades de la mà, desitjant que els pares no s’enfadessin gaire pel retard.
La Sofia es va prometre a ella mateixa que mai més desobeiria els pares.
Que mai més no s’allunyaria de casa per jugar.
I que mai més no arribaria tard.
No faria cap malifeta per por que no tornés l’Home del Sac a endur-se-la. Potser ella mai no seria castigada per l’Home del Sac, però no així els seus amics, ja que el que no sabia la Sofia és que qui mata l’Home del Sac esdevé l’Home del Sac.

Comentaris

  • Basarda terrorífica....[Ofensiu]
    nadàlia | 08-08-2012 | Valoració: 10

    També m'has fet agafar por dins dels personatges. Relat àgil i imaginatiu que ens porta records de l'home del sac una altra figura del nostre imaginari infantil que potser estar o ha desaparegut. Ens queda en els teus i altres relats i cançons. Avui en dia dius a la canalla que vindrà l'home del sac...i vaja es posen a riure, tot fora de context, el nostre món és més global i complexe....

  • ufff... quina por[Ofensiu]
    ales de foc | 27-07-2011 | Valoració: 10

    sisterrrrrrrrr!! m'has fet agafar por i tot.... t'he imaginat amb ulls injectats en sang, agafant-me pels turmells mentre jo, la pobra Sofia, no entèn perque la seva germana gran la té agafada i espantada davant mateix del pouet del gel, que diem nosaltres...
    em miraré amb uns altres ulls el forat del pouet del gel cada cop que hi vagi..
    bisitos, m'ha agradat mooooolt!!

  • molt imaginatiu...,almenarenca[Ofensiu]
    teresa serramia | 04-05-2011

    personatges treballats amb precisió...Un relat a mig camí entre el terror i el recurs de la por per obligar a fer allò que volem, potser...

    La por, penso, és un mal recurs d'ensenyament. No obstant, tal com expliques, l'han fet servir molt: pares, escola, església..Fer les coses "per por" és un trist xantatge, trobo, pobre i, tal com dius, nefast: qui mata l'home dels sac acaba suplantant-lo...

    Més val, potser, convèncer per la via de l'amor als altres. per la joia de compartir i respectar...En fi!, et felicito pel teu treball...Una abraçada...d'agraïment.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de almenarenca

almenarenca

28 Relats

112 Comentaris

32602 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
Una vida no es pot resumir ni en cinc ni en deu línies.
És difícil descriure el so del plor del naixement, la satisfacció de la primera passa o la decepció d'una caiguda.
Com parlaria de l'orgull d'acabar la carrera, dels nervis al començar una feina?
No us puc narrar les abraçades, els petons, les carícies.
Amb quines paraules us explicaria els moments feliços ni els instants tristos?
Tot això ha format la meva vida, m'han fet tal com sóc ara.
Jo sóc la meva vida, el meu millor resum.
Aquests relats són una petita part d'ella, una petita part de mi.