Volent aturar el món

Vet aquí que, i això no és cap conte, quan era una nena de deu anys vaig estar malalta durant dos mesos i mig ben llargs. Bé, per mi, al menys, van ser interminables. No va ser res greu, però em va tocar fer molt de repòs. Vaig haver d'estar tancada a casa, sense sortir, veient poca gent, acompanyada dels llibres que em duien els que em visitaven i mirant el món a través de les finestres reals de casa i de la finestra llunyana de la televisió.
En la inocència de la infància, em sorprenia que el món continués girant sense mi. Pensava que com podia ser que la gent de fora continuessin visquent si jo era al llit. Em creia el centre de tot, estava convençuda que tot girava al meu voltant i que sense mi, de fet, no podia existir el món. Il.lusa! El món ha girat, gira i girarà, amb mi o sense mi. Si hi soc o si no hi soc.
Aquells dos mesos i mig, els dies morien lentament, les hores eren eternes i disfrutava a cada minut i segon que passava. Tot semblava immutable, res havia de canviar i el futur era quelcom molt llunyà i meravellós.
Ara som en aquell futur en què jo pensava. Poca cosa hi ha del què havia imaginat. Ja no parlo de vehicles espacials volant per les grans avingudes de ciutats futuristes i molts menys volant pels carrers costeruts del poble... No em refereixo a això. Miro al meu voltant i només vaig pressa, miro al meu interior i només hi veig neguit. Em mareja la velocitat a la que gira el món. Sé que no el puc aturar, tot i que m'agradaria trobar la manera de fer-ho. Com que no en sé cap, m'agradaria poder dir:
-Eh! Pareu, que jo baixo d'aquí!
Aleshores, baixaria del món, li donaria l'esquena i me n'oblidaria. Jo ja no hi seria a dins. Segur que vist des de fora, encara es veuria més boig i atabalat del que està. Si mirés, potser veuria una bola immensa girant, girant i girant cada cop amb més velocitat. Sense poder apreciar les persones que en ella hi viuen. I no ho voldria veure.
M'imagino que, per uns instants sec en un banc al costat d'un riu, d'esquena al món boig, que miro com corre l'aigua, sense presses, que fa un dia preciós. Aleshores respiro amb calma i suament, prenent-me el meu temps per agafar aire i continuar.