L'home de l'àtic ( Culpa ).

Sempre sol, martiritzat per les ombres del passat.
Malvivia un home envellit, de faccions endurides per la mala vida, corsecat pels remordiments.

Cada matí es llevava a l'alba, i anava a treballar per rutina i per sobreviure, mai havia fet res per millorar.
Més d'un cop havia tingut el pensament de tornar al poble, d'on havia fugit feia tan de temps, però la covardia el frenava i qualsevol excusa imaginària el feia recular.
La mateixa covardia que l'havia dut a abandonar a la pobre Rosa, que tant l'estimava, quan va confessar-li que havien de tenir un fill.

L'egoisme, la feblesa d'esperit, la por d'enfrontar-se amb la vida i les responsabilitats, no el varen deixar assumir el que havia fet. I sense dir res, es va fer fonedís.
Va anar a ciutat, va trobar una feina miseriosa i com que en el fons sabia que ell també n'era de miserable, anava sobrevivint en aquell àtic ronyós, castigant-se a si mateix pel que havia fet.

Pujava cada nit aquella pila d'esglaons, que considerava la seva penitència.

Als nens els feia por, i s'amagaven quan sentien les seves passes característiques, perquè a més a més, era coix.
Quasi sempre, arribava amb una ampolla de vi barat sota el braç. Un cop sol, bevia per oblidar, després se sentien els seus udols, entremig de rialles i plors, segons li donava.

Per purgar la culpa del que hem fet, no cal que ningú ens castigui, normalment la nostra consciència és el pitjor càstig que podem tenir.