Les fulles cauen

Les fulles cauen,
lentes i suaus,
com les llàgrimes
que em mullen els ulls.

Despullen els arbres,
ara secs i transparents.
Tu, en canvi,
mai no m'has vist nua
perquè no goses ni a tocar-me.

Les fulles acaronen les branques,
testimonis ara de la seva solitud.
La mateixa que jo ara sento
al no poder-te ni mirar.

Vull oblidar-te
i marxar lluny d'aquí,
com les fulles que volen
sense conèixer el seu destí.

Elles, però, d'aquí un temps
tornaran a brotar.
Ompliran de vida
arbres nous i també els vells.

La saba correrà novament
per les seves venes.
Les meves, en canvi,
romandran serenes
sense immutar-se davant d'una nova primavera.

Però no em rendiré.
Plantaré un arbre
i esperaré, pacient,
que la pròxima tardor
les seves fulles
siguin les teves carícies
que m'acaronen i em despullen
com mai ningú no ho ha fet.