Cercador
Les bruixes no fan mai el llit
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Si una bruixa es fa el llit perd la capacitat d'estimar-hi.
Això diu el gran llibre de sempre de les dones de cabells de bruc, camises de cap vara i faldilles de fulles seques no caducifòlies. La Lluciana i la Severiana ho sabien i feien cas.
Les dues bruixes germanes vivien a tocar d'un rierol en una caseta de la mida de les de posar les eines els pagesos de la plana.
La Lluciana sabia dibuixar molt bé.
La Severiana escrivia amb molta gràcia.
Quan ningú les veia feien de les seves. Bruixes barroeres boscanes entremaliades i joganeres que pensien un camp de cols o tenyien de verd una vaca despistada o feien sortir serradures de les xemeneies o escurçaven els dies de festa. I moltes més que en podria contar.
Eren joves i agosarades i no tenien por de res.
Hi ha errors que es paguen cars. El no tenir por n'és un de gros.
Un parell de pastors, en Nin i en Non, que més aviat semblaven querubins miquelangèlics de la Capella Sixtina, les van trobar un dia mentre elles collien fonoll. Van voler ajudar-les, tot i sabent que eren bruixes. I elles es van deixar sense témer certs magnetismes.
Van estar-s'hi estona. No tenien cap pressa. Conversaven i s'hi trobaven a gust. El ramat pasturava calmadament i fIns i tot el gos d'atura havia aturat la vigilància. La tarda era plàcida i feia calor.
El rierol era a tocar. Com que havien xarrupat moltes tiges d'aquella herbàcia aromàtica tots quatre se sentien plens de vitalitat i ganes de jugar. Farien una cursa a veure qui es llençava a l'aigua abans.
Va voler la coincidència que ho fessin alhora.
I a partir d'aquí s'esquitxaven i es perseguien i reien,engrescats a més no poder.
En acabat van pescar unes quantes truites i anirien a sopar.
Els pastors van aportar vi. Fonoll, truita i vi? La combinació va fer que es deixessin anar bestialment.
Quina nit que van passar! La lluna la va tafanejar fil per randa i es ruboritzava.
L'endemà, quan en Nin i en Non van ser fora, la Lluciana i la Severiana suspiraven i se les veia molt boniques. Una només recordava el rostre de l'estimat i el dibuixava i l'altra li escrivia versos apassionats.
No es van adonar que tan dolçament distretes esperant retrobar els dos nois...feien el llit!
Això diu el gran llibre de sempre de les dones de cabells de bruc, camises de cap vara i faldilles de fulles seques no caducifòlies. La Lluciana i la Severiana ho sabien i feien cas.
Les dues bruixes germanes vivien a tocar d'un rierol en una caseta de la mida de les de posar les eines els pagesos de la plana.
La Lluciana sabia dibuixar molt bé.
La Severiana escrivia amb molta gràcia.
Quan ningú les veia feien de les seves. Bruixes barroeres boscanes entremaliades i joganeres que pensien un camp de cols o tenyien de verd una vaca despistada o feien sortir serradures de les xemeneies o escurçaven els dies de festa. I moltes més que en podria contar.
Eren joves i agosarades i no tenien por de res.
Hi ha errors que es paguen cars. El no tenir por n'és un de gros.
Un parell de pastors, en Nin i en Non, que més aviat semblaven querubins miquelangèlics de la Capella Sixtina, les van trobar un dia mentre elles collien fonoll. Van voler ajudar-les, tot i sabent que eren bruixes. I elles es van deixar sense témer certs magnetismes.
Van estar-s'hi estona. No tenien cap pressa. Conversaven i s'hi trobaven a gust. El ramat pasturava calmadament i fIns i tot el gos d'atura havia aturat la vigilància. La tarda era plàcida i feia calor.
El rierol era a tocar. Com que havien xarrupat moltes tiges d'aquella herbàcia aromàtica tots quatre se sentien plens de vitalitat i ganes de jugar. Farien una cursa a veure qui es llençava a l'aigua abans.
Va voler la coincidència que ho fessin alhora.
I a partir d'aquí s'esquitxaven i es perseguien i reien,engrescats a més no poder.
En acabat van pescar unes quantes truites i anirien a sopar.
Els pastors van aportar vi. Fonoll, truita i vi? La combinació va fer que es deixessin anar bestialment.
Quina nit que van passar! La lluna la va tafanejar fil per randa i es ruboritzava.
L'endemà, quan en Nin i en Non van ser fora, la Lluciana i la Severiana suspiraven i se les veia molt boniques. Una només recordava el rostre de l'estimat i el dibuixava i l'altra li escrivia versos apassionats.
No es van adonar que tan dolçament distretes esperant retrobar els dos nois...feien el llit!
Comentaris
-
Dualitat[Ofensiu]Antònia Puiggròs Muset | 23-01-2013 | Valoració: 10
Un relat molt bonic, Mena Guiga. La història és va desenvolupant amb la màgia dels contes, plena de colors i de perfums, per arribar a un final que tot i ser previsible, corpren, i que ens encara amb la dualitat de totes les coses, l'amor i el desamor. M'ha agradat molt. Una abraçada!
-
Bruixes...[Ofensiu]Armando Vericat | 23-01-2013
Uns dels teus personatges preferits. De vegades, quan acabo de llegir algunes coses teues, penso que hauries d'escriure contes per a xiquets; desbordat d'imaginació i fantasia com està el teu univers literari. No creus?
-
Divertit[Ofensiu]rnbonet | 21-01-2013
Encara que la forma verbal del verb "deixar" en reflexiu i el complement "anar bestialment" em sembla més de fades humanes que de bruixes boscanes. Sobretot, si es fan el llit... Que vol dir que estava desfet.
Salut i rebolica! -
Que baixets-etes eren...[Ofensiu]Annalls | 21-01-2013 | Valoració: 10
....per poder posar llit a una d'aquelles casetes!!
Per el demes tot molt normal ! La pregunta del llit era totalment intencionada, el que no sabia era que no t'en podries estar de fer-ho public !!!
I para d'escriure, estic agomboiada , no donc l'abast...!!
Valoració mitja: 10
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436915 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com