L'endemà de l'últim dia de la seva vida

Un dia ja ho va haver oblidat tot.
Ja no sabia d'on venia el mar,
ni si els carrers eren com unes línies
intransitades, erèctils, desfetes,
ni res sabia, res, ni el futur!

Ja no tenia fe, tenia gana.
Pensava sols en la immortalitat
i no s'esfereïa, just pensava
que era com una càrrega bestial
de governats que es tragina a be coll.

Va començar a seure en una plaça.
Hi seia cada dia. S'esfumava,
tocava la guitarra, el guitarró,
mirava les parelles que es tocaven
i no volia assassinar-los, al
contrari, els estimava com el sol
estima el camp pelat i les pastures
i els solcs i els terraplens, els plans, les síquies.

Un dia, ja cansat de serenor,
partí a peu cap a les avingudes.
Tenia sensació de ser a fora,
a fora, a un lloc llunyà semblant al món
i extraterrestrement aliè al món
que amb Ell era seu i estrany... Era seu...

Li era passat el món perquè Ell no hi era,
perquè Ell no hi era ni hi seria ni
ja no hi voldria ser en el verb del temps,
ni en el caos, ni en la carn, ni en el carnatge.

Les fulles, clar, ja s'ho sabia
de memòria com un somni bèstia,
ja no es mourien soles per més temps
que hagués de recordar-se que és el temps
qui eixuga la verdor de tot de coses.

Qui doi! Qui doll de dois ésser de nou
paròdia, descens, repetició,
descens de nou cap al mateix infern
que no existeix i es repeteix etern
en el doiut tic tac del temps dels homes.
I quina angúnia que és ésser home
i descobrir allò que descobrí
fa deu mil segles un Ausiàs March,
o un Petrarca, o un pagès, o Déu
quan no era Déu i els homes no eren sulls.

I no tenia ja prou violència
per destruir de pensament la terra
ni per parlar, ni riure, ni boixar, ni ser.
Ni ser! Just ser! Sols ser! Ai las, sols ser!

El seu amic l'havia abandonat
i l'abandó passà a ser el seu amic.


Va descobrir que la immortalitat
era que no passàs ni un sol dia.
Que el dia fos un dia, sols un dia:
dia, dia, jorn i dia. I a força
de repetir-se, foll com un tictàfon,
perdé l'enteniment del que era un dia.
Mai més hagué de menester de nou
el què-vol-dir de la paraula «dia».

I encara un broll més gran desensopí
en descobrir, un hora d'aquell dia,
que amb tant de desconhort de l'abandó
s'era oblidat, puerilment, que ell
és l'Entusiasme i és La Seva Vida,
i és la Seva Lluita que és la Seva
Vida Preciosa Irrepetible Vida.

I va pensar, en silenci, com de nou,
com un sobtadament volgut i enèrgic,
que el temps ja era irreal molt abans d'ell,
i que el seu ell era un ell altre i vell,
ja vell, tothora nou però envellit
en la trifulga inexplicable d'aquell dia
que sols tenia albada i no crepuscle.

I va pensar «Què fer? Sentir i no
just ésser actuació a discrecció,
mirar, valent per conquerir les ombres
i constuir-hi mil palaus? Palaus!
Sentir? Pensar el sentiment? Plorar?»
-«Fer de la vida una barra de bar?»,
cantava el cantautor en una freqüència-.

I va pensar «És mentida l'abandó».
I finalment li va fugir aquella
engruna de moral sofisticada,
feta pels segles sofistiació.
Just recordà, per pura experiència,
una alenada de Miquel Bauçà,
poeta universalde Catalunya,
que diu que «l'amor és americà».

I es deixondí. Sabé que Ausiàs March
o que Petrarca o un pagès, o Déu
no varen viure a ple dins el seu segle,
que és un segle però no és un segle,
que és final d'aquest últim principi.
Ells no sentien tan urgent i pròxim
el trau que es fa gros, i es fa gros i gros
i té la pau i la llum a darrere.
I que el futur ve al seu ritme, el ritme
que era i és i vol ésser el seu ritme
com és el ritme de l'amic, llunyà,
en lentitud, com una gota d'amor.

No l'enyorà pus mai. El porta en ell.

Li va passar el seu dia. Ara és etern.