L'atropellament

Un relat de: Joan Pau Inarejos Vendrell
No es pot anar amb presses. Prou que ho sé. Però sóc així. Sempre tempto el rellotge i surto de casa amb el temps just, perquè haver de córrer em fa sentir viu, èpic. Qualsevol urgència, encara que sigui per anar a treballar, endreça i dóna sentit a un dia qualsevol.

Hi ha una cançó que diu que la pressa mata. Te raó. Però vostè ha de veure amb quin desfici passo tallant l’aire. Ja ve l’atleta de les matinades, deuen murmurar els veïns que tenen el llum encès a aquella hora. Baixa l’escala, surt volant, salta un bassal, trena els peus com un cérvol.

Esperitat, hiperventilat, de sobte em vaig desorientar. No sabia quina hora era, ni on havia d’anar. No sabia si havia recorregut un sol pam o tota una ciutat. Mentre encara corria, panteixant afònicament, un cotxe negre se’m va creuar com un intrús. Els llums em van encegar, i encara sentia dins els timpans el so de la frenada quan em vaig trobar al davant d’una gran casa.

És estrany, perquè jo no hi he estat mai, a Taiwan, ni conec ningú que hi hagi posat els peus. Però tenia la certesa que aquella era una casa taiwanesa, ja veu quines coses. Els músculs se m’havien destensat. La respiració se m’havia encalmat i ja no feia aquella convulsió rogallosa. Estava convençut que havia arribat al lloc que buscava.

Un vapor blanc i calent em va donar la benvinguda. Tota la casa era de fusta, i una dona de cabells llargs i negres estava molt concentrada fent un guisat. El vapor venia d’un petit braser aromàtic, penjat com un fanalet, amb un farcell minúscul de tela blanca estarrufat a l’interior. Aquell escalf em guaria els pulmons. Em feia més ample per dins.

Aquella era una casa perfectament asiàtica. Totes les finestres estaven guarnides amb persianes de franges molt fines i cilíndriques. La llum s’escolava com un pentagrama. Aquestes cases no les pots abastar mai: sempre hi ha habitacions i habitacions, no saps on comencen ni on acaben. I tanmateix, el seu traçat laberíntic conforta l’ànima. Al paradís hi ha moltes estances.

Una rialleta em va distreure dels meus ridículs pensaments. Una nena em mirava vergonyosa. Devia tenir uns deu anys, però deixava veure la timidesa i profunditat d’una noia més gran. Semblava avorrida. La mare seguia a la cuina, enfeinada. Un gat ros i rodó, com una estàtua daurada, es passejava indolent entre nosaltres.

Plena de detalls i racons, aquella semblava la casa ideal per distreure un infant. Les làmpades de paper feien tots els dibuixos de llum possibles, i les petites calaixeres demanaven ser obertes i desvalisades de joguines brillants. I tot i així, aquella nena seguia palplantada, entotsolada. Més madura que no anunciava el seu cos petit. Els nens també s’avorreixen, de vegades.

Somrient, expectant, aquella nena em mirava com si l'hagués tret d'una tristesa quotidiana sense nom. Balancejava el cap i feia petites corredisses pel passadís com si vulgués reclamar la meva atenció. Agafava el gat, l'amoixava. Venia i marxava com les femelles dels ocells quan galantegen. El gat miolava, contrariat perquè haguessin destorbat la seva aristocràcia solitària.

El vapor seguia rajant i, per dir-li alguna cosa, li vaig preguntar quina mena de perfum era. La nena va riure. Amb un esguard estranyat i graciós em va contestar que no era cap perfum, només eren uns draps calents. Abans no vaig tenir temps de preguntar-li i doncs per què feien aquella fragància tan misteriosa, tot d'una vaig recordar el motiu de les meves presses. Arribava tard a la feina, molt tard.

Veurà, és com si aquella nena fos el meu passat, que em reclama. Com una nòvia d'infantesa que encara m’espera en un temps fora del temps. Com una filla que un dia tindré i que ja m’estima. Em va commoure tant que vaig desitjar quedar-m'hi tota la vida. Només vaig saber passar-li els nusos dels dits per la galta. Una sola i última carícia.

— Vostè va perdre el coneixement. Tot això que explica només va passar en la seva imaginació.
— La recordo com si la tingués al davant, doctor. La nena i la casa.
— Aquest vapor que descriu era el fum que sortia del cotxe. Encara sort que se n'ha sortit. Passi, passi, infermera.
— Quan vaig marxar va ser com si m’endugués un buit al cor. Si torno a caminar, he d’anar a trobar-la. M'ajudaran, oi?

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Joan Pau Inarejos Vendrell

Joan Pau Inarejos Vendrell

42 Relats

70 Comentaris

67395 Lectures

Valoració de l'autor: 9.00

Biografia:
Periodista, locutor i guionista a La Xarxa. Ràdio i tele. Escric sobre cinema, art, filosofia, actualitat i viatges, a més de relats breus en català i castellà. Sóc un escorpí de Sant Boi de Llobregat, vaig néixer l’1 de novembre de 1983 i no, no és el dia dels morts

Podeu visitar el meu blog: https://pauinarejos.wordpress.com/