L'assassí era l'autor (i 3)

Un relat de: Joan Colom
Ja a casa de tornada del Club de Lectura, cap a dos quarts de nou del vespre, l'amic Carles em va trucar. Bàsicament era per dir-me que el dimecres següent vindria a Barcelona, on es pensava quedar un parell de setmanes abans de tornar a València. M'ho anunciava amb temps perquè consultés la meva apretada agenda i decidís quin dia m'anava millor de baixar a Barcelona per dinar junts i fer-la petar. (Això de l'apretada agenda era un sarcasme: ell ja sabia que a La Floresta m'hi trobava molt bé i més d'ençà que m'havia jubilat, i que cada cop em feia més mandra agafar els Ferrocarrils de la Generalitat i travessar per sota la serra de Collserola per trobar-me a l'altra banda el monstruós Cap i Casal; de fet, esperava a tenir mès d'una gestió pendent a Barcelona per matar tots els pardals d'un tret.) Aquesta vegada, a més de veure'ns, ell duria "Júlia", amb dedicatòria d'Isabel-Clara Simó inclosa, perquè jo li retornés a la Carme. Quan la trobada del Club de Lectura en què s'havia comentat "Sic transit València" i es van distribuir exemplars de "Júlia" entre els assistents, l'amic Carles era a Barcelona i, com ja havia fet amb "Com un record d'infantesa", va anar a la llibreria La Central per comprar-se la novel·la, però aquest cop no el van poder complaure: l'ultima edició de "Júlia" feia anys que s'havia exhaurit. De manera que li va anar de conya que la meva dona Carme fos lletraferida, a més de psicòloga, perquè en tenia un exemplar de la primera edició.

Com que encara quedava temps per a les nou (sopar i informatius TV), em va explicar tot el que us he referit en les dues entregues precedents. Per l'entonació, el trobava una mica més eixerit que l'última vegada. Potser era que ja anava agafant confiança amb els companys del Club i que, amb el sopar de comiat de curs previst per al 20 de juny, albirava la possibilitat d'ampliar el seu reduït cercle d'amistats a València.

El que jo no podia saber és que aquella era l'última conversa que mantindria amb l'amic Carles. I també l'última trucada del seu mòbil, raó per la qual la policia em va telefonar al cap de cinc dies. L'ensurt va ser majúscul. Es van oferir a venir a casa a fer-me unes preguntes, per evitar-me molèsties, però la raó de tot l'enrenou ja me la van avançar: a l'amic Carles l'havien trobat mort divendres a la seva casa de València, víctima d'un homicidi segons tots els indicis.

Sembla que va ser pel matí quan el seu amic Ximo, estranyat de no veure'l dijous a la Biblioteca Pública Pilar Faus ni en el concert d'Urbàlia Rurana a les vuit, dintre de la programació d'ETNOMUSIC en el Museu Valencià d'Etnologia, i més estranyat encara que no respongués al telèfon, va decidir entrar en la fleca-pastisseria de sota casa seva, on li constava que tenien clau del pis, després de polsar infructuosament el botó del porter electrònic. En Ximo va pujar amb la fornera, i només obrir la porta del pis, sols tancada de cop, se'l van trobar estès a terra a pocs metres, més o menys travessat en el llindar de la porta del menjador. El bassal de sang quallada entorn del cap, esberlat per la part alta del front, i la immobilitat absoluta del cos van determinar que telefonessin al 112 demanant directament la compareixença de la policia judicial. Fet això, van decidir esperar en el menjador, passant pel damunt del cadàver amb cura de no trepitjar el toll de sang. La porta de l'escala havia quedat oberta, el llum del minúscul rebedor estava encès i llavors es van fixar que en el terra del menjador, entre el mort i on s'havien assegut ells, hi havia una cosa que a cop d'ull semblava un pal de golf però de seguida te n'adonaves que era un bastó de fusta amb l'empunyadura de llautó imitant el cap d'un pal de golf; és a dir, que no era pròpiament un bastó útil per repenjar-s'hi caminant sinó una d'aquelles andròmines que hi ha qui col·lecciona i qualifica de "bastons decoratius". Segurament que l'assassí l'havia agafat del paraigüer ceràmic del rebedor, on a més d'uns quants paraigües sobresortien dos bastons d'aquesta mena, també amb l'empunyadura de llautó: un volia representar el cap d'un gos i l'altre era un pom amb forma de ceba. Però, tornant al que teníem als nostres peus, indubtablement era l'arma del crim perquè en el cap de llautó quedaven coàguls. Més estrany era percebre traces de sang al llarg de tot el bastó: ¿potser l'assassí, abans de llançar-lo a terra l'havia fregat amb un mocador per esborrar-ne les empremptes digitals?

Com podeu imaginar fàcilment, totes aquestes cavil·lacions no procedien de l'inspector que em va visitar i que molt educadament va voler deixar-me clar, d'entrada, que qui preguntava allà era ell, sinó del Ximo. Perquè l'amic Carles feia temps que m'havia donat dos telèfons de contacte a València, per si de cas em costava de localitzar-lo: precisament els de Ximo i la fornera. La primera cosa que li vaig preguntar en telefonar-lo, després de presentar-me, era si estava al corrent de la mort de l'amic comú. En dir-me que sí, li vaig explicar la conversa de dimecres al vespre i la visita de la policia el dilluns següent. Aleshores en Ximo em va exposar els fets i deduccions de l'últim paràgraf. Però no es va aturar aquí: va confessar que des del primer moment tenia la intuició que l'assassí era l'Andreu Martín, però que, després que jo l'informés de com havia anat la trobada del Club de Lectura, ja no li quedava cap dubte.

Segons ell, era segur que un professional de la novel·la negra hauria sabut muntar-se una coartada prou sòlida i mai no el fotrien a la garjola, però, fins i tot reconeixent que hi havia alguns punts poc consistents, ho tenia claríssim:

1) Algun dels assistents a la reunió del Club coneixia l'Andreu Martin, i el va telefonar per informar-lo que entre tots havien posat a parir "De tot cor".

2) Posar a parir una de les seves novel·les era posar-lo a parir a ell. I ja prou que li tocava els collons haver d'entomar de tant en tant la valoració negativa d'algun professional de la crítica literària, però d'això a acceptar-la d'una colla de beneits que ni tan sols havien hagut de gratar-se la butxaca per comprar la novel·la, ni pensar-ho.

3) Potser l'amic Carles no va ser el més significat detractor, però els dies 4 i 20 d'octubre havia enviat sengles missatges a beduardescalante@valencia.es, adjuntant la seva adreça a València entre altres dades personals. I, si la directora Laura Albalat tenia aquesta informació, fàcilment podia haver-la passat a qualsevol membre del Club; al cap i a la fi tampoc no era res confidencial.

4) Una de les poques coses que va deixar anar l'inspector era que el mòbil del crim no havia estat el robatori i que, segons les conclusions provisionals del metge forense, la mort s'havia produït dijous poc després del migdia. En Ximo, d'altra banda, no havia trobat desordre ni trencadissa, fora del crani de l'amic Carles, és clar. Però tret d'això el cos no presentava altres signes de violència, ni res no denotava que hagués oposat resistència a l'agressor.

5) L'Andreu Martín només volia deixar constància que no acceptava que cap Club de Lectura gosés menystenir el teu talent literari, escarmentant-ne algun membre, i és molt probable que, mentre s'acostava a València en tren, considerés diverses possibilitats, perquè només pretenia que aquell infeliç se'n recordés tota la vida, de l'entrevista que anaven a tenir. Ja improvisaria en funció del panorama que es trobés.

6) Va trucar tres vegades des del carrer, però no hi havia ningú. A la quarta, serien les tres de la tarda, una veu va preguntar en castellà qui era. L'Andreu es va presentar, en català, i de seguida van obrir el portal. L'amic Carles l'esperava en el replà del tercer pis, amb la porta oberta i el llum del rebedor encès, i amb un gest el va convidar a passar. Un cop a dins es va avançar per tal que l'Andreu el seguís al menjador, però en girar-se el va veure palplantat davant del paraigüer. No era ell qui havia dut aquell bastó en forma de pal de golf, era el destí, que no podia manifestar-se de forma més explícita, així que el va treure poc a poc amb una mà i, mirant l'amic Carles fixament, el va brandar amb les dues.

7) En Ximo, que es preuava de conèixer el costat més fosc de l'amic Carles, va afegir que s'imaginava el que aquest podia haver-li demanat a l'Andreu: Si us plau, no vulguis emular l'actuació del psicòpata Lucas de la teva novel·la, rebentant-me a cops de mica en mica; un cop ben fort al cap, que em deixi llest per a la gran dormida: una, dues i...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: